Sánchez deia que això de Catalunya se solucionarà votant. Sí, ho ha dit. Votant el que a ell li sembli, esclar. I sortint previsiblement el resultat que ell espera. Esclar que sí, perquè per als del PSOE la democràcia s'entén d'aquesta manera. Aquelles decisions "per consens" quan en realitat eren en virtut de l'article 33.

Ho sé bé: aquella manera d'afrontar el debat a les assemblees absolutament farcides de bombes trampa. Que si els censos, que si els avals, que si això, que si allò altre.

O com ara aquella manera tan democràtica de prendre's els resultats d'unes presumptes primàries com ha fet a Soraya: no anant a la primera reunió de diputats convocada pel Màster. Això és saber entendre que el més important en un presumpte processos democràtic és que hi hagi pluralitat en la participació. I dic, reiteradament, "presumpte" per costum: al Partit Popular tot és presumpte des de fa temps.

I, pel que hem vist —nedar entre gent que ve d'aquesta mena de criteris per moure's en el seu medi ambient de carn de partit—, no ens hauria d'estranyar la qüestió que planteja Sánchez. O Pastor, que fa com ell: convida Torra a presentar la seva proposta sobre Catalunya al Congrés, però amb les seves normes. És a dir: que convida Torra perquè parli i presenti el seu projecte i després la majoria parlamentària ho sotmetrà a votació i el destrossarà. I ja està: qüestió catalana liquidada, com ja van fer amb la basca quan van enganyar (o no) Ibarretxe.

Un té la força bruta, el control del dolor; l'altre té ideals, arguments, la força moral i, a més, està dolgut

Entre la invitació de Pastor i el referèndum d'autogovern de Sánchez, volen fer pur filibusterisme (perdó per la paraulota, però està de moda). Són gestos aparents que en realitat són caramels enverinats. Però això sí: de cara a la galeria queden guais i sembla que volen dialogar i que són superoberts. I esclar, a Merkel se li escapa (o no) el que hi ha darrere: les trampes que impliquen tant una jugada com l'altra.

Parlo de Merkel per això. Que, sumat a això altre, a mi em fa mal rotllo.

La realitat és que aquí s'està guanyant temps. Esperant que es dicti sentència, les mirades es mantenen per veure qui parpelleja primer. El problema, a parer meu, és que no estan en igualtat de condicions. Un té la força bruta, el control del dolor; l'altre té ideals, arguments, la força moral i, a més, està dolgut. Profundament dolgut per la brutalitat i les trampes.

Sánchez, però, ve a oferir un referèndum per dir que al matí surt el sol i a la nit la lluna. Un insult a la paciència de qualsevol: sobretot si fa gairebé un any que ets a la presó.

Aquestes sentències han d'arribar si fa no fa al novembre. I si són absolutòries —o, a tot estirar, amb sanció per desobediència—, calmarien les aigües enormement. Altrament, si són condemnatòries, vindrà un huracà. Perquè les injustícies comeses han colpit molt.

Qui sap si, quan sembla que tot s'acaba, en realitat començarà tot.

Bea Talegón
Opinió Polítics de Goya Bea Talegón
Bea Talegón
Opinió Aquests maleïts colpistes... Bea Talegón