Aquesta setmana el Tribunal Suprem ha confirmat la condemna a la revista Mongolia per vulnerar l'honor d'Ortega Cano i vulnerar també el seu dret a la pròpia imatge.

Un assumpte que alguns han entès com un atac a la llibertat d'expressió, quan en realitat, tentint en compte la sentència, no ho és. I és important explicar-ho, ja que els qui sempre hem defensat i defensem la llibertat d'expressió tenim l'obligació d'informar-nos i informar correctament perquè ningú no intenti aprofitar-se de les banderes que no li correspon enarborar.

En aquests moments els de Mongolia estan demanant diners per fer front al pagament de la quantitat que se'ls reclama, és a dir, 40.000 euros. Ho fan a través d'una col·lecta pública mitjançant la plataforma Verkami.

Diuen que si recapten més de 40.000 euros, cobriran també els costos del procés, que estimen en 20.000 euros més aproximadament. A la campanya per demanar diners expliquen que han estat condemnats per vulnerar l'honor d'Ortega Cano, i que tot això en realitat és un atac a la seva llibertat d'expressió. Una cosa que, si es llegeix la sentència, s'entendrà que no és el cas. Per això ja hi ha qui està assenyalant que els de Mongolia podrien estar incorrent en un possible delicte d'estafa en demanar diners al·legant una cosa que, en realitat, no és el que diuen. O no ho és del tot.

La revista Mongolia pretén presentar-se com una revista de tipus satíric. Sobre gustos no hi ha res escrit, i personalment valoro la sàtira com una cosa elaborada, amb cert fonament, i no el mer insult carrincló i infantiloide que frega moltes vegades més l'assetjament o bullying que no pas l'humor agut. Els de Mongolia, segons la meva opinió, han estat sempre una mena de wannabisme, un "voler i no poder" però han comptat amb el suport dels mitjans finançats per la dreta més rància. Això sí, disfressant-ho tot de falsa progressia, d'aquesta "izquierda de las tontás" com li agrada dir a un amic. Sembla que van de progres però a l'hora de la veritat es dediquen a intentar ridiculitzar qualsevol sense analitzar mínimament les coses. Els perfils dels que porten la parada tampoc tenen un perfil del qual es pugui esperar una anàlisi en profunditat de gairebé res. Però amb fer de bufons de la falsa progressia que pretén remoure les consciències crítiques d'una pseudoesquerra, finançats per la dreta més rància, ja en tenen prou.

Queda clar que mai no m'han agradat ni l'estil ni el contingut d'aquesta publicació, que ja des del seu primer número s'ha dignat a considerar-me amb certa freqüència per insultar-me. Sense gràcia, sigui dit de passada. Però el cert és que tampoc no he parat gaire atenció als seus pamflets en comprovar des del primer número que més que fer humor pretenien posar gent a la seva particular "diana humorística", pensant-se que sota el paraigua de l'humor es pot justificar qualsevol cosa. Per fer humor cal tenir un mínim d'intel·ligència, de subtilesa i de coneixement, i no tothom que es creu que fa humor té el perfil necessari perquè pugui ser respectat com a tal.

Ja el simple fet d'utilitzar el terme "Mongolia" per referir-se al que fan diu molt d'ells.

El cas és que van fer una sèrie d'actuacions, de tipus musical, on venien més o menys a fer gala del "seu particular humor". Recordo que al seu dia grups d'extrema dreta van anar a boicotejar-los algun acte i en aquell moment m'hi vaig solidaritzar. Una cosa és no combregar amb el que fan i una altra de molt diferent no donar-los suport quan els atacs han estat absolutament brutals. Però ja llavors, en conversa directa amb ells, vaig deixar clar que no m'agradava el que feien, i que senzillament mostrava la meva solidaritat davant d'un atac intolerable contra ells.

Tanmateix en aquesta ocasió estan volent jugar amb la solidaritat de la gent a base de no explicar les coses tal com són. I això és una cosa que em sembla abusiva.

La condemna que els ha posat el Tribunal Suprem, que ve a confirmar les dues sentències anteriors dictades en el mateix sentit, posa el focus en el fet que el cartell amb la imatge d'Ortega Cano tenia la finalitat única i exclusiva de ser part d'una campanya publicitària. I utilitzar la imatge d'algú per fer publicitat, sense el seu consentiment, no està permès per la llei. Aquesta és la sentència, i deixa molt clar que no es persegueix ni la sàtira ni l'humor ni la crítica ni res per l'estil: perquè el que s'ha denunciat per part de l'extorero és, precisament, que s'hagi utilitzat la seva imatge per a una publicitat on, a més, se l'insulta.

Podrem tenir la imatge que tinguem de l'extorero, que va ser condemnat per un homicidi imprudent en anar conduint sota els efectes de l'alcohol. No hi ha dubte que són fets detestables i que per ells, en el seu moment, les crítiques públiques van ser moltes i, segons la meva opinió, merescudes. Aquest senyor va complir la seva condemna i a això fa precisament referència la sentència: en un estat de dret, qui compleix i paga pel que ha fet, té dret a reinserir-se i viure sense haver d'aguantar greuges continus. Un bon punt de la sentència que s'haurà de tenir en compte per a totes aquelles persones que han complert la seva condemna, per la qual cosa ja no seria just continuar tractant-los com a delinqüents (posem com a exemple Otegi, del qual tant es parla aquests dies, que ja va complir una condemna, i al qual han continuat catalogant de delinqüent, terrorista i una infinitat d'adjectius més).

La sentència parla de vulneració de l'honor i de la imatge d'Ortega Cano. I precisament assenyala que s'han vulnerat els seus drets: però subratlla una cosa fonamental, una cosa de la qual els de Mongolia prefereixen no parlar i que, si alguns gosem comentar i explicar, suposa causa perquè ens ataquin vilment, com en el meu cas estan fent.

Diu literalment la sentència que "aquest cartell es va difondre àmpliament, tant en suport material —alguns van ser col·locats a les zones més freqüentades del centre de Cartagena—, com en suport digital, mitjançant la seva publicació en la pàgina web de la revista i en els seus comptes de Facebook i Twitter", i abunda assenyalant que "la composició fotogràfica no s'integrava a cap article informatiu o d'opinió sobre el demandant, sinó que es va utilitzar únicament i exclusivament per publicitar un espectacle musical i, per tant, com a mer reclam per vendre entrades". O sigui, que no estem aquí valorant una de les portades de la revista, on per cert també n'hi ha alguna de dedicada a Ortega Cano, sinó que l'objecte que s'analitza és un cartell utilitzat exclusivament per fer publicitat d'una obra. És publicitat. I quan algú utilitza la imatge d'una altra persona per fer publicitat, ha de pagar, o almenys, tenir el consentiment de la persona en qüestió.

Imagini vostè que de sobte veu la seva imatge en un anunci de colònia. Evidentment, podrà reclamar que li paguin el corresponent pels seus drets d'imatge. Però si, a més, imaginem que utilitzen la seva imatge per aparèixer en un anunci de colònia, però a sobre a l'anunci utilitzen la seva imatge per donar a entendre, un suposar, que vostè és una persona que no es cuida, que no fa bona olor i que per això necessita utilitzar la colònia anunciada, a més, estarien atemptant contra el seu honor. I tindria tot el dret a reclamar danys i perjudicis per això.

Defensar la llibertat d'expressió és un deure de tots en democràcia. Defensar també la veritat és obligació perquè no es manipuli i perquè al final no es fiqui al sac de la llibertat d'expressió el que en realitat no ho és

Què pensaria si la marca de colònia intentés argumentar que estan intentant limitar el seu dret a la llibertat d'expressió? Doncs, segurament, que tenen la cara molt dura. Perquè hi ha unes normes que estableixen que la imatge d'una persona no es pot utilitzar amb finalitats comercials sense el consentiment d'aquesta. És senzill i a més és just i lògic.

Pretendre ara donar a entendre que el que es persegueix en aquest cas és la llibertat d'expressió, intentar justificar en la suposada sàtira alguna cosa que no ho és, suposa, segons la meva opinió, intentar aprofitar-se del desconeixement de la gent: del fet en qüestió i de la legislació.

Estan rebent bufetades -metafòriques, és clar- els de Mongolia sobretot perquè al seu dia, quan es va aplicar el 155 de la Constitució espanyola a Catalunya, els de la revista es van dignar a fer-se una foto brindant per això. El seu màxim representant públic, Edu Galán, ha fet comentaris criminalitzant els CDR que van ser detinguts al seu dia, acusats de greus delictes de terrorisme i que, amb el temps, ha anat demostrant-se que l'acusació ha caigut pel seu propi pes. En definitiva, que crida l'atenció com pretenen demanar diners per cobrir el pagament que els correspon apel·lant a la llibertat d'expressió quan ells mai no s'han solidaritzat amb ningú que estigués sent reprimit injustament i, per acabar-ho d'adobar, intentant aprofitar-se d'una cosa que, en realitat, no és aplicable per al seu cas.

Han estat diferents experts juristes els que han aparegut a les xarxes socials a explicar el que ha passat. D'altres, que sense ser experts, tenim coneixement de les lleis, també ho hem assenyalat. Quina ha estat la resposta per part dels de Mongolia? Insultar, difamar i intentar fer callar a tots aquells que, aquesta vegada sí, fent ús de la llibertat d'expressió i del dret a la informació, intentem explicar el que en aquest article es detalla.

Crida l'atenció, a més, que qui està apel·lant a la llibertat d'expressió per demanar suport, diners i subscripcions, no siguin capaços d'aguantar una crítica educada i argumentada de manera pública: es dediquen a bloquejar els comptes de qualsevol que els faci el més mínim comentari crític.

Defensar la llibertat d'expressió és un deure de tots en democràcia. Defensar també la veritat és obligació perquè no es manipuli i perquè al final no es fiqui al sac de la llibertat d'expressió el que en realitat no ho és. Intentar fer negoci a costa del greuge contra altres persones, pretenent utilitzar la imatge de tercers sense el seu consentiment és una cosa que el Dret regula, i afortunadament en aquest cas, la sentència ho diu molt clar.

Llàstima que moltes persones no s'informin correctament abans que els vulguin vendre gat per llebre. Equivocar-se en defensar una cosa que no mereix ser defensada és possiblement del pitjor que se li pot fer a la veritable llibertat d'expressió.