Que difícil és voler-se explicar quan no et volen entendre.
Que complicat és posar un gris entre el blanc i el negre.
Evidentment, és molt més senzill callar, mirar cap a un altre costat i girar full. No posar el dit a la nafra, no posar el focus en allò que molesta. Així quedaràs fantàsticament amb tothom: no seràs incòmoda.
Resulta que durant tota la meva vida he triat l'opció difícil. La de dir el que penso, i no callar per les conseqüències que això podria tenir. Assumint que seria complicat, però que ser lliure valdria la pena.
Cada vegada que he obert la boca per dir allò que podria generar controvèrsia m'han caigut cops per tot arreu. Alguns han fet mal, altres fan riure i tots et regalen l'oportunitat de conèixer la gent que t'envolta.
Quan davant de la Internacional Socialista, com a secretària general de les joventuts a nivell mundial, a Cascais, vaig dir a tots els dirigents mundials que des de l'organització juvenil estàvem farts de la seva hipocresia, em vaig ficar en un bon embolic. Va resultar ser l'enrenou més apassionant de la meva vida fins aleshores: però mentre el vivia, mentre rebia amenaces de mort, insults dels meus "companys de partit", em robaven el telèfon contínuament, van entrar al meu habitatge de Viena i me'l van destrossar per endur-se només el meu ordinador i un telèfon... no vaig passar un bon moment.
Quan vaig plantar cara en el partit al meu poble a un candidat que se saltava el codi ètic, vaig ser insultada i destrossada i em vaig haver de menjar una denúncia per haver discrepat. Una denúncia per haver dit suposadament que s'estaven comportant "com a xoriços", quan en realitat vaig dir que eren uns penques i uns pocavergonyes. He hagut de veure desfilar tot un grup per un jutjat explicant versions que no encaixaven, ajudats pel fiscal a donar la versió que tenien suposadament acordada i, en definitiva, veure com se'm munta un ciri sense sentit sense que existeixi cap acta d'una reunió en què la que més insults i injúries va rebre vaig ser jo. Ara estem esperant que el Suprem determini si una disputa en una agrupació de poble és perseguible d'aquesta manera. No em van fer callar llavors ni ho he fet després. Tot es va posant al seu lloc.
Gent que fins fa dos dies em reconeixia com era d'important lluitar junts per la llibertat, reconeixia la meva tasca per la llibertat d'expressió... alguns d'ells ara ja no veuen la meva llibertat com una cosa positiva perquè resulta que hi ha una frase que no em sembla encertada
Quan formava part del comitè federal del PSOE vaig defensar dialogar amb Podemos, amb els indepes. Em deien boja i deien que només buscava notorietat per dur la contrària. Em van insultar i em van convidar a marxar del partit perquè tenia idees totalment absurdes. I mira avui el que està passant.
Quan em vaig endinsar en l'independentisme català vaig defensar sempre el diàleg, el respecte, el dret d'autodeterminació. Em van amenaçar de mort a mi i als meus fills. He perdut feina. Se m'ha acusat de barbaritats des del nacionalisme ranci espanyol. I no he callat ni una sola vegada. Ni ho faré.
Quan aquesta setmana vaig escoltar una frase en un discurs al Parlament que no em va agradar, ho vaig dir. Perquè exerceixo la meva llibertat a opinar. Alguns m'han atacat tan brutalment que fa feredat. Dir que no m'assabento de res, que soc una feixista espanyola, la mateixa merda que Vox o fins i tot pitjor... arribar a dir-me que no torni a trepitjar Catalunya. Acusar-me d'haver matat Manolete per haver discrepat! Gent que fins fa dos dies em reconeixia com era d'important lluitar junts per la llibertat, reconeixia la meva tasca per la llibertat d'expressió... alguns d'ells ara ja no veuen la meva llibertat com una cosa positiva perquè resulta que hi ha una frase que no em sembla encertada. Es pensen que no entenc la campanya sobre la llengua catalana. Es pensen que no tinc capacitat d'entendre tot el missatge. Es pensen que els que com jo, Pérez Tapias, Altamirano, Fallarás, som curts d'enteniment.
A mi em sembla fantàstic que es promogui la llengua catalana. Em sembla necessari. Sempre demano que em parlin en català: consumeixo ràdio, premsa, literatura en català.
L'únic que m'ha grinyolat és la referència física a una cosa que no existeix. Potser perquè aquest text l'ha pogut escriure algú que no ha nascut a Catalunya, que no ha nascut a Europa, i que des del seu punt de vista aquesta diferència tingui un altre sentit. Tanmateix, quan ho llegeix una catalana ja no sona igual, i menys en un Parlament. Cal cuidar les formes quan es parla davant del públic. A molts catalans no els grinyola, però el que em resulta difícil d'entendre és que ells no entenguin que hi ha molts catalans que no ho veuen encertat, altres que no som catalans, tampoc.
Insultar-nos per discrepar de la forma demostra que alguns es parapeten en banderes per amagar el seu odi: no estar d'acord en una frase els ha servit per arribar a dir-me genocida. Amb aquests vímets no podem fer cistells de cap mena. Prenguin nota, perquè és difícil assumir que a tot arreu tenim tarats irresponsables que, en el fons, donen la raó als qui pensen que els extrems es toquen.