De Pedro Sánchez en podem esperar qualsevol cosa. De sobte, defensa tant una cosa com la contrària. I no em sembla malament que en aquesta vida un canviï d'opinió, perquè si es fa de manera argumentada, rectificar és senyal d'aprenentatge, de saviesa, com se sol dir. Tanmateix, com deia Felipe González aquests dies sobre això de Pedro Sánchez: "Rectificar és de savis, però és de necis fer-ho cada dia".

De Felipe ja sabem també el que ens podem esperar. Ara ja es pot dir obertament el que fa a penes cinc anys em costava reprimendes per part d'aquells que encara tenien la foto de González al saló de casa seva. Avui ja no la tenen, i alguns fins i tot m'han reconegut haver estat encegats. No es preocupin, que això és el que han estat fent a la majoria social d'aquest país des de fa molt temps. Tots hem estat enganyats i seguim sent-ho, de certa manera. Així és com alguns han funcionat tota la seva vida al ritme i nivell que ho fan i els altres, amoïnats amb l'aigua fins al coll i la hipoteca sota el coixí.

Felipe va ser un engany. Com gairebé totes les altres coses. Perquè ens han considerat sempre imbècils sense criteri a qui cal explicar les coses a mitges, o per què no, mentir-nos. Ells saben el que hem de pensar, opinar, comprar, contractar. Ells. Els que porten tota la vida dient que són honrats mentre és evident que han venut els valors amb què ens van convèncer per netejar-se el cul amb ells. Disculpeu l'escatologia. Però no imagino cap altra cosa més gràfica per descriure el que aquests que van ser "companys" meus de partit han fet i fan amb els principis socialistes.

Deia també Felipe que Pedro no seria capaç de parlar més de mitja hora sobre Espanya. Doncs imaginem-nos com la governarà si no té clar un projecte per a aquest país negat de corrupció, de falta d'ètica en tot el que requereixi l'interès comú.

No sé quant temps és capaç de parlar d'alguna cosa. El que sí que m'importa és la capacitat de donar titulars buits de contingut sense fer absolutament res.

Ells saben el que hem de pensar, opinar, comprar, contractar

Ahir el Polònia de TV3 mostrava una escena brutalment real, i de tan real, era graciosa: aquesta en la qual Pablo Iglesias entra en to altiu al despatx del president del govern espanyol per posar-li sobre la taula les seves exigències de cara als pressupostos.

En Pedro les firma totes, incloses les que no entén. I en Pablo, amb la mosca al nas, marxa donant-li voltes a la reeixida reunió.

La qüestió és que al final, en Pablo torna indignat i li diu a en Pedro que se sent enganyat, ja que en Pedro sabia que els independentistes catalans bloquejarien els pressupostos i que, precisament per això, no va posar cap pega a les propostes d'en Pablo.

Quan creus que no pots riure més, perquè el cert és que a en Sánchez el broden al Polònia, en Pedro li explica a en Pablo que si vol continuar vivint de la política (que per a això s'ha comprat una casa a preu de polític professional), que s'uneixi al discurs que no poden aprovar els pressupostos per culpa dels indepes. Eureka!

Si ho diu el Polònia, rius. Però el cert és que talment sembla la pura realitat. I ja comprovem que ara el govern espanyol sembla "acovardir-se" i no s'atreveix a treure a la llum la proposta dels pressupostos. I Pablo fa que s'enfada fingint amb unes eleccions anticipades.

No podem esperar res. Tot són sempre frases per ocupar portades

El cert és que els pressupostos no són l'únic que es quedarà al calaix.

S'hi quedarà la reforma que tant exigia el PSOE des de l'oposició de la Llei orgànica del Poder Judicial i la de Seguretat Ciutadana. I la devolució de les quotes pagades en l'IRPF per la percepció dels ajuts a les mares; i les qüestions dels autònoms (que no es té clar de què va l'assumpte); o el referèndum pactat; o la negociació de les lleis catalanes tombades pel Constitucional; o l'acostament dels presos ―sobretot al País Basc―.

Res. No podem esperar res. Tot són sempre frases per ocupar portades. Però a l'hora de la veritat, res de res tret de victimisme i mentides. I la veritat és que no està el pati per a tanta conya.

Resulta vergonyós el debat sobre les despulles del dictador. I mentrestant, no parlen de les restes de milers de persones que van ser enterrades allà sense coneixement de les seves famílies, que en molts casos no saben ni per què ni on van perdre els seus familiars represaliats. Aquests no són importants per Sánchez. Es creu que compleix la memòria històrica traient el dictador. Desviant el focus. Com sempre.

Què se'n pot esperar? Doncs res. Perquè en el PSOE ja ho vam veure: semblava bon noi, amb ganes de canviar coses. En realitat, el que li importava era arribar, tant sí com no. I una vegada allà, continuem veient com la imatge és el més important.

I així no es construeix ni es regenera. Així és com qui es posa colònia en lloc de dutxar-se. Imagineu quina pudor!