Ja està tot a punt per desbloquejar la situació. Gairebé cinc mesos han tingut la societat catalana (i gran part de l'espanyola) mossegant-se les ungles. Cada pas que s'ha fet per part dels republicans catalans, que forçats a presentar-se a unes eleccions el mes de desembre (eleccions convocades il·legítimament, partint d'un article que no ho preveu, i en unes circumstàncies absolutament irregulars), han mirat per tots els mitjans de formar govern sense haver-ho aconseguit (fins ara).

Cada pas que han fet els sobiranistes catalans s'ha trobat amb un entrebanc per part del govern espanyol (i avalat pels seus adlàters). Per fer-ho s'han valgut d'informes falsos de la Guàrdia Civil (visca Sant Esteve de les Roures), amb estranyes interlocutòries per part de la "justícia" (que s'ha trobat amb un pam de nas a Alemanya i que torna a buscar incansablement), amb la inestimable col·laboració dels mitjans de "comunicació" (que s'han dedicat a mentir i confondre el personal de manera massiva). Tot, absolutament tot, per mirar de fer un cop d'estat. Perquè el que ha passat a Catalunya es pot considerar així: quan hi ha un govern legal i legítimament establert, que ha complert el mandat que el poble li ha encomanat, i s'ha vist sotmès a tota mena de pressions, abusos i trampes per ser esborrat del mapa, som davant un cop. Per part de M. Rajoy i tots els que —increïblement— l'aplaudeixen.

Podem dir sense por d'equivocar-nos que els republicans catalans fins ara han jugat de manera intel·ligent, tranquil·la i sense deixar-se endur per la muntanya russa d'emocions

Tanmateix observem com després de tanta traveta, tanta empenta, tanta presó, tant d'exili i, en definitiva, tanta injustícia i tant d'atropellament a la democràcia, veiem una ràpida resolució d'aquest mal anomenat "conflicte". Perquè no hi ha conflicte real, sinó que s'ha articulat el "relat d'un conflicte". A còpia de generar enemics, odi, violència i explicar una història absolutament falsa. El premi al millor guió d'aquesta particular gal·la dels Goya el donarem a Ciutadans, que va arribar a Madrid ja fa uns quatre anys disfressat de socialdemòcrata, regenerador i adalil del fair play i ha resultat ser un conglomerat de persones que no han sabut fer altra cosa que infondre confusió (a través de relats falsos, que han distorsionat la realitat fins a un punt grotesc); promoure una cultura d'odi (acusant a tort i a dret del que en realitat feien ells), i al final, de tant d'anar el càntir a la font arriba que es trenca. El discurs dels més influents ja està virant i comença el mantra que diu: "Rivera, no t'emocionis tant, que se't veu el llautó". Sí, així està el pati.

Ara començaran els clatellots a Ciutadans, ja que al final s'acaba agafant abans un mentider que un coix. Els que van venir a Madrid explicant-nos la seva particular pel·lícula sobre els "indepes del dimoni", ara comencen a quedar-se penjats. Després d'haver intentat vendre'ns totes les motos possibles (que si la llengua, que si la cultura, que si l'himne, que si l'odi, que si les famílies trencades, que si el terrorisme, la violència...), ara sembla que la seva pel·lícula es va desmuntant a poc a poc. I ja es comença a acceptar la idea que "aquests de Ciutadans faran bo el Partit Popular". Sí, ves qui ho havia de dir. Però un ja s'està adonant que potser s'ha aplaudit massa aquest grupuscle de nores i gendres ideals que, en realitat, no eren més que llops amb pell de xaiet.

Els del Partit Popular ja van treure les dents: "aprovechategui", "rebequeria infantiloide". Així responien davant l'emprenyament monumental de Rivera quan veien que el govern espanyol ja no tenia tan clar això d'impugnar la votació de Puigdemont i Comín. Roig d'ira, Albert (que no Alberto), ha clavat un cop a la taula, molt indignat (al més pur estil serial veneçolà), per dir: "S'ha acabat". Per acusar el Partit Popular de ser "fluix", de "mirar per a una altra banda" pel que fa a frenar el "dimoni indepe". Que el 155 hauria d'augmentar el seu voltatge si els republicans aconsegueixen formar govern.

La resposta, ara ho podem constatar, no ha tingut un bri d'improvisació; per això ara començarà a donar fruits

Si no fos perquè tenim gent a la presó des de fa sis mesos, perquè tenim gent a l'exili, perquè s'han detingut ciutadans innocents acusats d'actes terroristes, tot això tindria la seva gràcia. Veure picar de peus els qui només han sabut mentir, generar odi i violència, no tindria preu. El problema és que en té, i molt alt. Haver arrasat amb la democràcia espanyola, amb l'estat de dret (per poc que fos), té un cost que encara no som conscients del que ens ha suposat. I per desgràcia ho veurem.

Deia l'Institut Elcano que a Espanya li cauran mastegots per tot arreu. Sí, això han dit en un informe que acaben de publicar. I no són precisament sospitosos de ser crítics amb la dreta espanyola. Però és el que passa quan la realitat s'imposa. Trigaràs més o menys a veure-la aflorar, però qui ha sembrat vents collirà tempestats.

Podem dir sense por d'equivocar-nos que els republicans catalans, per la seva banda, han jugat fins ara de manera intel·ligent, tranquil·la i sense deixar-se endur per la muntanya russa d'emocions a què han/hem estat sotmesos durant aquests mesos. Pas a pas s'ha anat demostrant la indecència del govern espanyol, a qui la democràcia sembla que li dol i molesta. Perquè cal recordar que tot això ve per "haver posat unes urnes dels xinesos" (segons Montoro) l'1 d'octubre. No hi ha res més que això. Repeteixo: tot el que ara tenim al davant té una causa: el desig que el poble s'expressi. No ho oblidem. I la resposta, ara ho podem constatar, no ha tingut un bri d'improvisació. Per això ara començarà a donar fruits. Fruits republicans, esclar.