L'any 2019 gairebé 5 milions de persones vivien soles a Espanya, segons l'INE. Més o menys la meitat, o sigui, dos milions, són persones de més de 65 anys. I entre elles, el 72 % són dones.

Una xifra que augmenta cada any. Concretament, entre el 2018 i 2019 la pujada va ser de 61.300 persones, un 1,3%.

Segueixo amb xifres: d'aquestes dones grans que viuen soles, el 42.3 % té més de 85 anys. "La vellesa és femenina", diu el demògraf del Departament de Població del CIS i expert en envelliment.

Mentre les xifres de gent gran sola augmenten, les de gent jove independitzada disminueixen. Un fet es denuncia des de fa anys: la dificultat per poder fer el pas a la important fase que suposa l'emancipació de la joventut espanyola és un llast generacional. No només per als qui no poden iniciar el seu propi projecte vital sinó també per als qui els continuen donant empara i en molts casos manutenció.

Té impacte en la societat en el seu conjunt en molts àmbits. Però potser, en termes demogràfics, la conseqüència més important sigui en qüestió de fecunditat: ja que l'edat d'emancipació es retarda, tot el que comporta crear un projecte familiar, també. I la maternitat en molts casos es converteix en una qüestió implantejable.

Però del que s'ha parlat poc, i que ara comença a tractar-se, és la solitud de la nostra gent gran. Concretament, més de 850.000 persones de més de 80 anys viuen soles a l'estat espanyol.

Segons un estudi del CIS-Imserso, el 59 % de les persones de més de 65 anys que viuen soles, reconeixen sentir-se soles. Tenen dificultats per moure's, i en molts casos no es deu només a impediments de salut, sinó també de la mateixa infraestructura dels seus habitatges. Tenen, en termes generals, pensions baixíssimes que no els permeten desenvolupar una vida activa en termes de lleure o cures, i el més trist és que en la majoria dels casos no tenen a ningú amb qui parlar.

Un cercle viciós, ja que la solitud sol comportar tristesa, depressió, una cosa que desencadena moltes vegades en problemes de salut, que al seu torn, agreugen els ja existents.

Hi ha iniciatives que fa temps que treballen per, precisament, promoure activitats per part de persones voluntàries per acompanyar la nostra gent gran: ajudar-los a anar a comprar, passar una estona amb ells, o fins i tot una trucada per conversar. De vegades hi ha solituds que, compartides, són més suportables.

Durant el confinament aquesta situació s'ha agreujat. I per això, recordar la importància d'una trucada al dia en aquestes circumstàncies és de vital importància. No som conscients de la quantitat de persones que estan patint tot el que la pandèmia comporta (incertesa, por, confusió) en absoluta solitud. De fet, per desgràcia, hem conegut casos de persones que han passat diversos dies mortes sense que ningú se n'hagués adonat.

Una societat que no té cura de la seva gent gran és una societat sense ànima. I la nostra, sens dubte, té un llarg camí de millora per recórrer. S'ha vist aquests mesos quan hem descobert en quines circumstàncies es trobava la gent gran en moltes residències. Una cosa que, per cert, ja se sabia però que s'ha volgut provar de dissimular fins que els fets han estat tan greus que no hi ha hagut manera de justificar-ho.

No hi ha res més cruel que fer sentir abandonada una persona quan més necessita els altres. Una trucada, per curta que sigui, pot ser d'una importància vital. Tinguem-ho en compte.