Segons les dades oficials, a Espanya ens han estat robant 90.000 milions d'euros a l'any per corrupció.

Segons estudis internacionals, els mitjans de comunicació d'Espanya són els segons pitjors a Europa.

Tenim més de 3 milions de nens per sota del llindar de la pobresa.

Han passat 40 anys des que hem superat, suposadament, una dictadura, però encara no hem estat capaços de reparar els danys que va causar.

Els nostres cossos i forces de seguretat de l'Estat actuen de manera desproporcionada i violenta davant la ciutadania que exerceix el seu dret a la llibertat d'expressió.

El comissari Villarejo omple portades amb les seves amenaces proferides des de la presó i fa caure a polítics de primera fila gràcies als enregistraments que es va dedicar a fer-los i en els quals es demostra que actuaven com a (presumptes) mafiosos.

Ens assenyalen des d'Europa, cansats de les nostres reiterades faltes a nivell internacional: som un dels països més sancionats per la Comissió Europea. Per si no n'hi hagués prou, no són poques les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans que ens fan enrojolar.

I de tribunals va l'última lamentació. L'última per recent, no per darrera. Va ser el mes de maig de 2018 quan jutges fiscals i el personal treballador de l'administració de justícia van sortir al carrer a reivindicar la necessitat de poder exercir les seves funcions de manera independent i sense pressions. O sigui, treballar de manera lògica en un tribunal.

Estrasburg, amb la sentència sobre el cas Bateragune, dona la raó: la nostra justícia no es comporta de manera imparcial. Ho sabíem tots, però sempre fa més efecte quan t'ho diuen des de fora.

Se suposa que alguna cosa hauria d'estar canviant. Acabem de fer fora un govern de les institucions per corrupte. Però veiem com els nostres mitjans de comunicació continuen treballant en la majoria dels casos com a canals de propaganda al servei dels amos d'Espanya. Malgrat que es digui que s'estan prenent mesures per pal·liar els greus problemes socials, s'intueix que el forat és tan gran que serà molt difícil poder recompondre i recuperar un estat de benestar. Hem perdut (de moment) aquesta batalla amb el conte de la crisi (un conte perquè va ser una estafa: els rics hi van sortir guanyant i els altres, a sobreviure). I quantes batalles més estem disposats a perdre?

La tasca de configurar l'Estat democràtic tampoc es presenta gaire falaguera: mentre el govern espanyol no anul·li la llei de seguretat ciutadana, tindrem difícil poder desenvolupar vies de participació tan necessàries.

I, respecte a la justícia, un dels pilars fonamentals per poder parlar d'estat de dret, acabem de presenciar un dels capítols més lamentables de la història recent del nostre país.

Això que ha passat al Tribunal Suprem amb el pagament dels impostos lligats a les hipoteques posa en evidència qui mana en aquest país. I moltes més coses, esclar. Perquè ja no hi ha manera de dir que tots som iguals davant de la llei, ni que la ciutadania és sobirana, ni el govern no té capacitat per corregir els abusos, i la justícia ja ni dissimula.

No és que sigui pessimista. És que això ja no hi ha per on agafar-ho. Necessitem canvis en aquest sistema de tals dimensions que, o bé ens prenem seriosament la regeneració integral, o em temo molt que ja s'estan produint, i a la ciutadania ens deixa molt malparada.