A Catalunya, des de 1990 es va definir a la LOSC el model sanitari català com "un model mixt, separant la funció de compra i planificació a càrrec del CatSalut de la provisió de serveis, i configurant-lo com l'asseguradora pública i l'agent comprador dels serveis sanitaris. Segons expliquen Carreras i Bernat, aquesta llei oferia la possibilitat de desenvolupar fórmules de gestió empresarial ja utilitzades per l'administració sanitària catalana abans de la LOSC i sobretot introdueix la possibilitat d'acceptar proveïdors amb ànim de lucre.


El 1991 a Espanya ja es parlava del "copagament". Es presentava com una opció per deixar participar les empreses privades en la gestió dels serveis públics. Governava Felipe González, el de la jaqueta de pana. Era 25 de setembre i un expert, Abril Martorell, anava al Congrés dels Diputats a exposar les conclusions d'un informe que s'havia treballat en la comissió d'experts encarregada de l'anàlisi i l'avaluació del Sistema Nacional de Salut. Aquí pot llegir la intervenció completa.

La Comissió va néixer per la sol·licitud del Partit Socialista, mitjançant resolució de 13 de febrer de 1990. Els experts van sol·licitar informació de referència a països com Holanda, Suècia, Alemanya o Anglaterra.

L'informe parlava de la situació del sistema sanitari espanyol considerant que existia un "cert esgotament" d'aquest. Entenia que si bé el sistema va millorar la salut de la població i va corregir les desigualtats socials, estava patint tensions per l'augment de demanda, per l'envelliment de la població (que comporta una demanda més gran de serveis sanitaris), la millora del nivell de vida i recursos limitats. Segons l'informe, el sistema sanitari havia vist reduïda la seva eficàcia, la seva equitat, i per tant, la qualitat dels serveis sanitaris.

Es plantejava la possibilitat d'obrir la porta a la participació privada. I ja llavors es va demonitzar l'informe, que sigui dit de passada, era difícilment accessible. Literalment, l'informe es va guardar. Però es va aprovar i les mesures que plantejava s'han anat posant en pràctica temps després.

Ja llavors Julio Anguita, entre d'altres, van sortir a denunciar el que a l'informe es proposava. Entre altres coses, el copagament dels medicaments per als pensionistes. Li sona?

Però l'agenda estava marcada i els fets se succeirien en cascada, gairebé sense adonar-nos-en.

El 1992 neix l'empresa pública Hospital Costa del Sol. En la socialista Andalusia. S'incorporen principis de gestió privada en centres de titularitat pública. Les empreses es creen mitjançant lleis autonòmiques i estan controlades pel parlament regional.

A Galícia, el 1995 la Xunta constitueix la Fundació de l'Hospital de Verín. Gestió privada partint de la llei de fundacions de 1994. Així es van fer tres hospitals més a Galícia, un a Mallorca, un altre a Madrid i un altre a La Rioja. Com que no era un model que fos més rendible que el preexistent, es va girar full. La bomba s'intuïa però encara no s'havia trobat la fórmula màgica. El 1995 a Catalunya també apareixen les Entitats de Base Associativa, on s'obre una altra porta al lucre privat de la gestió de la sanitat pública. Són metges els que gestionen els centres emportant-se part de benefici econòmic. Ho posen en marxa a Catalunya, a Vic i s'estén a Catalunya de la mà de CIU.


Un any després, el 10 d'abril de 1997 el Congrés dels Diputats va aprovar la llei que va obrir la porta a la privatització de la sanitat pública (Llei 15/97 sobre Habilitació de Noves Formes de Gestió). Governava Aznar i ho feia en minoria.

Els únics que van votar en contra d'aquella llei van ser Esquerra Unida, que en pau descansi, i el Bloc Nacionalista Gallec. Ja llavors, Ángeles Maestro, diputada per Esquerra Unida, ho explicava d'una forma nítida: les empreses privades no se la jugaven perquè la inversió inicial es feia amb diners públics i la clientela estava assegurada. ÉS clar, és el que té fer negoci amb la salut.

Van votar-hi a favor el PP, per descomptat, el PSOE, CiU, el PNB i CC. Van ser 290 vots a favor, 19 en contra i hi va haver una abstenció.

Dos anys després, el 1999 ja estava en marxa el primer hospital amb gestió públicoprivada. Era a Alzira, València. Una empresa privada va construir l'hospital i allà anirien pacients derivats pel sistema públic. Al principi els serveis donats per la privada eren només d'especialitats, però després es van anar estenent a tot. O sigui: professionals i instal·lacions posats per l'empresa privada. Els "clients", posats pel sistema públic. El pagament pels serveis, evidentment, de les arques públiques. I a poc a poc va començar a proliferar el model, construint llavors quatre hospitals d'aquestes característiques a València. Un model que va ser exportat a la Comunitat de Madrid d'Esperanza Aguirre: Valdemoro, Torrejón, Móstoles i Collado-Villalba van posar en marxa a la capital d'Espanya el sistema de gestió públicoprivada.

Com a paradigma, el que va succeir amb Quirón Salut, una mostra evident de tot el que de forma resumida en aquest article s'intenta explicar.


Els terrenys on es construeix l'hospital se cedeixen per part del Govern autonòmic. L'empresa construeix, estableix botigues i serveis de caràcter privat (pàrquing, cafeteries, botigues de regals, farmàcies, restaurants) i posa el personal que treballa a l'hospital. Un sistema que es va anar expandint per gairebé tots els territoris de l'Estat, comptant amb l'acord del PSOE i del PP.

El 1999, la Llei d'Acompanyament dels Pressupostos inclou la possibilitat de transformar tots els centres sanitaris de l'INSALUD en Fundacions Públiques Sanitàries (segons l'article 111 de la Llei 50/98).

La llei 15/97 va obrir la porta. Però l'aprovació de la modificació de l'article 135 de la Constitució Espanyola, governant el PSOE, amb Zapatero de president, va ser la cirereta. Perquè gràcies a aquesta modificació, els serveis públics quedarien asfixiats, supeditant els diners públics al pagament del deute extern.

Fins aquí, un superficial repàs de l'origen. La situació actual ens mostra que les empreses privades gestionen més d'un terç de la inversió en sanitat espanyola. Segons explica Vicente Clavero, la despesa sanitària privada ha crescut de forma molt significativa durant els últims anys, impulsada en bona mesura pel deteriorament dels serveis públics que van venir de la mà de les retallades durant la crisi. Per fer-nos-en una idea, Clavero assenyala que entre 2007 i 2016 la pujada mitjana anual va ser del 2,5%, mentre que la inversió pública només augmentava l'1,7% en el mateix període.

Fonamentalment en regions governades per la dreta, es va intentar retallar tant en la sanitat pública, que la van deixar amb la pell i l'os, mentre derivaven als pacients serveis donats per entitats privades. De fet, la majoria dels usuaris desconeixen quan van a determinats hospitals que la gestió i els qui els atenen pertanyen a una empresa privada. És el truc de la gestió privada a través de concessions. "La progressiva subcontractació de serveis que hauria d'oferir directament la sanitat pública ha portat que avui dia 45 de cada cent ressonàncies magnètiques es facin en la privada", apunta Clavero.

Un informe elaborat per la UGT assenyala que durant els últims quatre anys, el percentatge d'inversió en la privada multiplicava per tres el de la pública. I la plataforma Audita Sanitat va denunciar que la sanitat madrilenya havia adjudicat a dit el 99,7% dels seus contractes de l'any 2016. Perquè ens fem una idea.

Madrid és al capdavant. Però l'acompanya Catalunya, les Balears i País Basc en la seva privatització de la sanitat. Les que menys ho han fet són Extremadura, Castella-la Manxa, Andalusia i Astúries.

Els mecanismes de la privatització s'han dut a terme privatitzant el finançament (desgravant assegurances mèdiques a empreses, establint copagaments, retallant la cartera de serveis), privatitzant la gestió de l'assegurança (a través de mutualitats com en el cas dels funcionaris), utilitzant criteris privats de la gestió mentre es manté la titularitat pública (empreses públiques, fundacions sanitàries, ens públics, societats mercantils públiques), contractant serveis a empreses privades (mitjançant concerts, externalitzacions, subcontractes), privatitzant la gestió de titularitat mixta (els consorcis principalment, i les iniciatives de gestió privada), segons detalla Marciano Sánchez Bayle. Fonamentalment a Espanya s'han dut a terme tots aquests mecanismes de la mà dels governs del Partit Popular i de CIU, encara que el PSOE també hi ha participat en una mesura o una altra.

Quines conseqüències directes té la privatització? Encareix els costos, genera desigualtats, i no ha demostrat ser més eficaç, sinó més aviat el contrari.

L'arribada de la Covid-19 ha posat de manifest la situació de la nostra sanitat pública. Aquesta de la qual tant presumíem, ja que ens havien repetit que era una de les millors del món. Certament la pandèmia ha colpejat fort de forma global, però alguns es pregunten per què a Espanya estem encapçalant les llistes de les dades més lamentables. I dins d'Espanya, ara, tenim Madrid al pòdium per la seva nefasta gestió. No es tracta de fer curses. Les xifres també assenyalen Catalunya i el País Basc, a les regions que més han apostat per desmuntar la sanitat pública i apostar per la gestió privada, a través de les seves múltiples fórmules.

Els experts sabran detalladament molt millor les raons que ens estan portant a aquesta situació. Però n'hi ha prou amb observar, com a usuaris, el que succeeix: personal sanitari insuficient per gestionar tota la demanda; falta de recursos; absoluta desatenció. I és que el negoci amb la salut surt rendible sempre que la situació no s'escapi de les mans, com succeeix amb una pandèmia. En aquestes circumstàncies, provar de fer negoci -que també es fa- no hauria de ser la prioritat quan del que es tracta és de salvar vides i, a més, el funcionament d'un país.

Ara sembla que la majoria de la població està adonant-se que alguna cosa falla: el que passa és que ningú no explica en els mitjans de comunicació massius on ha estat la trampa. I encara falta informació per arribar a la conclusió que la privada cerca rèdits econòmics mentre que la pública cerca ser eficaç i el seu objectiu és la salut. A veure si aconseguim entendre-ho perquè no tornem a patir el que estem veient en aquest temps que ens ha tocat viure.