La batalla

Res no serà fàcil. I pecarien d’ingenuïtat letal aquells que creguessin que tot el que s’ha pactat —des de l’amnistia fins a les altes fites de la mesa negociadora— arribaran a bon port. A hores d’ara tot està acordat i fermat de manera minuciosa, però, alhora, també tot està a l’aire, perquè el cop d’estat silent que s’ha iniciat en contra del pacte, no té vocació de derrota. Vivim un moment de sobrecàrrega històrica que, en la perspectiva del temps, marcarà un capítol propi. Però viscut en el present, sembla assentat en un terreny ple de sorramolls. És un temps de blanc i negre, on ningú no pot saber si l’ampolla està mig buida o ja està mig plena.

Per començar, el moment que vivim és certament extraordinari. Catalunya torna a estar en el centre de la política espanyola i en marca les pautes. Les circumstàncies electorals, però també un exili que s’havia preparat durant sis anys per un moment com aquest, han aconseguit accelerar els canvis de relat en el debat públic, fins al punt que una opció com l’amnistia, que fa tres mesos era tan inimaginable com la independència, estigui naturalitzada i acceptada per una part substancial de la societat espanyola. De la mateixa manera, allò que semblava impossible, la idea d’un procés negociador, que es percebia com un deliri des de la perspectiva espanyola, va superar ahir l’obstacle més difícil de tots els que haurà de superar: iniciar el procés. I novament, una part de la ciutadania espanyola ha començat a naturalitzar el que és una evidència en les democràcies solvents: que els conflictes territorials es resolen a les meses negociadores, i no als jutjats. És cert que els socialistes hi han entrat per la cabota, obligats pel seu agut instint de supervivència, però el fet és que hi són dins i en defensen el format, i això canvia completament el paradigma. Des de la mirada, doncs, de l’ampolla mig plena, és indiscutible que Catalunya ha sortit de la letargia somnolenta dels darrers anys, i s’han obert perspectives molt ambicioses. D’una banda, la possibilitat de l’amnistia als centenars de catalans sacsejats per la repressió, el retorn dels exiliats, i l’enorme rellevància del retorn del president Puigdemont. De l’altra, el fet d’obrir en canal els grans temes de Catalunya, en meses negociadores amb mediadors internacionals, cosa la qual ha fet petar les oïdes de l’Espanya més fosca. No oblidem que fa quatre mesos asseguraven que el conflicte català s’havia acabat, que estàvem “pacificats”, que la concòrdia i la convivència i bla, bla, bla..., i ara Catalunya rebenta les portades.

Una part de la ciutadania espanyola ha començat a naturalitzar el que és una evidència en les democràcies solvents: que els conflictes territorials es resolen a les meses negociadores, i no als jutjats. És cert que els socialistes hi han entrat per la cabota, obligats pel seu agut instint de supervivència, però el fet és que hi són dins i en defensen el format

Tanmateix, tota ampolla mig plena té una mirada mig buida, i la guerra que s’ha endegat a Espanya per terra, mar i aire contra l’acord de Junts i PSOE (l’únic acord que ha fet petar l’estat) també permet dibuixar un escenari tenebrós. No es tracta només de l’agressivitat de la dreta espanyola, incapaç de modelar ni un gram el seu model unitarista i intolerant, sinó de tota la resta de poder de l’estat que s’han posat a les ordres del que reclamen el salvament d’Espanya. Aznar va fer la primera crida quan va demanar que tot bon espanyol fes “el que calia fer” per salvar Espanya de les urpes dels antipàtries socialistes i els secessionistes catalans. La segona crida no es va fer amb paraules, però tots els soldats van entendre al seu comandant en cap, quan Felip VI va posar una cara notòriament rabiüda en la recepció a Pedro Sánchez. A partir d’aleshores, la revolta del poder judicial contra el pacte és d’una dimensió tan enorme que no té precedents i que augura un camí molt tortuós per aconseguir avançar en la direcció dels acords. No hi ha dia sense notícies bel·ligerants de poders de l’estat o, sobretot, de la judicatura, situada en peu de guerra de manera pública i notòria. A tot això cal afegir la delirant actuació del fiscal García-Castellón, la vocació patriòtica del qual mereix, sens dubte, l’ordre d’Isabel la Catòlica i el Toisón del Oro, tot alhora. Són soldats en una guerra de salvació patriòtica, i estan motivats i desfermats. Com sempre, Catalunya n'és la causa.

Amb aquesta situació, és impossible pensar que l’amnistia serà fàcilment aplicable. Ans al contrari, tindrà tants entrebancs que s’allargarà molt en el temps i, com més s’allargui, menys estarà garantida. No és la dreta espanyola la que s’ha alçat amb mentalitat colpista contra uns acords democràtics. Són els poders de l’estat, des de la més alta institució fins a la més baixa. Els soldats d’Aznar...

Optimisme o pessimisme, de moment, fermesa. És cert que són molts els esculls, però també és cert que estem en la batalla. Era molt més perillosa la situació dels darrers temps, on Catalunya estava immersa en la pau dels cementiris. Ara tenim una lluita ingent, però estem vius, estem en la batalla.