Ja estan tots i les fitxes llançades al tauler del 2023. En els cercles polítics, prematurament actius des de fa una setmana, es diu que no comença un curs polític, sinó la gran batalla. No és una cursa electoral, és un esprint ultraràpid, amb un bon aguant de fons afegit a múltiples parades en els rings de l'actualitat. Els qui han arrencat la temporada més forts són el PSOE i el PP, conscients que la força electoral amb què arribin a les generals marcarà la repetició de la coalició progressista o el canvi de cicle conservador. Enmig, la cita flotant de les autonòmiques i generals. En la batalla final no serà l'entesa del bipartidisme amb el seu homòleg més dèbil el que permeti fer govern, sinó qui es distanciï més de l'altre i com sumin.

Les andaluses van ser el revulsiu irreversible del PSOE. Pedro Sánchez podria haver tingut una segona crisi de govern, però va decidir fer canvis en el partit i en la Moncloa amb un efecte més eficaç que un reajustament de carteres. Ferraz ha tornat a la vida. Els periodistes van a briefings i off the records amb la ministra i vicesecretària del PSOE, María Jesús Montero i el secretari d'organització, Sants Cerdán. Les rodes de premsa s'han tornat a omplir i el partit socialista marca l'acció política del govern. El partit, desaparegut com a actor principal fins ara, ha tornat. Amb Ferraz actiu, la coordinació amb la Moncloa i els territoris de cara a maig torna a funcionar. El govern espanyol tindrà el seu propi lema, a l'estil 'España crece', mentre el partit baixa a l'arena. La pròxima cita serà la batalla per Sevilla, Madrid, Barcelona o Saragossa. En un cicle on els socialistes tenen més avantatge que en l'anterior (Múrcia, Madrid, Andalusia) i amb nombroses places que pot mantenir: València, Balears, La Rioja, Extremadura, Castella La-Manxa i d'altres tantes.

La posada a punt del PSOE pressiona també Yolanda Díaz. A Ferraz acaben d'inaugurar l'eslògan de les autonòmiques: 'El Gobierno de la gente' —molt d'Unidas Podemos—. I Pedro Sánchez ha anunciat una gira de fins a 30 esdeveniments per tot Espanya amb assemblees obertes amb alcaldes i regidors a cada territori, conjugant l'orgànic i el carrer. Sortir de la càpsula de la Moncloa i de Brussel·les per tornar-se de carn i ossos d'aquí a maig. Alguna cosa així com el procés d'escolta de Yolanda Díaz, que no arriba posat en marxa en qüestió d'hores.

No comença setembre, comença la gran batalla. No és un curs més, és una cursa electoral sense precedents

Sense procés d'escolta però amb l'agenda clara. Yolanda Díaz ha marcat els temes a la tornada de vacances amb dos eixos clars: Pujada del salari mínim (SMI) del costat dels sindicats i pugna a la patronal. Malgrat els 14 acords anteriors amb la CEOE, aquesta vegada la campanya endureix el discurs. I el context l'afavoreix. Amb una pèrdua de poder adquisitiu de 10 punts, Antonio Garamendi haurà d'asseure's a negociar malgrat les eleccions en la CEOE del proper novembre. Díaz no s'ho està posant fàcil a Podemos, però consultant l'hemeroteca, Pablo Iglesias tampoc no va tenir catifa vermella per organitzar la coalició del front d'esquerres en cada cita electoral. La suma de partits i moviments, sense estructures territorials fortes com les del PSOE i el PP, amb els egos propis de cada marca i la baralla natural de cada un per la seva quota de poder, ha estat l'ADN de l'espai morat i d'esquerres des del seu origen.

I a més, torna Podemos. Les eleccions andaluses van coincidir amb el primer xoc en la coalició d'esquerres. El resultat (cinc escons) va ser pitjor que el de Gaspar Llamazares i Cayo Lara. Un revulsiu per als morats que han decidit recompondre el partit, enfortir els quadres i preparar-se per a les autonòmiques i generals. Davant el "crec que no hi arribem" de Yolanda Díaz al "cal arribar-hi com sigui" —segons comenten— per defensar els resultats a cada territori. Llavors Yolanda Díaz hauria de ser l'auctoritas de totes les marques, la lideressa que doni suport a cada partit del front ampli en tots els comicis. Per a les generals, Podemos hauria de tenir un quadre de candidats i candidates a les llistes més nombrós que el d'avui.

Mentrestant, Feijóo ha tornat nerviós. El president del PP va gaudir d'un privilegi difícil en aquests temps. Cent dies de gràcia, en els quals es va encoratjar a les enquestes, donant per fet que l'ona el portaria a la Moncloa per mera substitució de l'adversari. A Gènova 13, mentre la portaveu Pilar Alegría compareixia a Ferraz, sortia el líder del PP, vestit fosc, to presidencial, demanant un cara a cara al Senat, lamentant que el PSOE tingui cada ministre i ministra desmuntant i atacant l'estratègia dels populars per i en tots els mitjans. Molt propi de política nacional i Feijóo no hi comptava. La campanya eterna demanarà propostes i alternatives dels populars. Des de la reducció de la inflació, la crisi energètica o les pensions. A més d'un model d'Estat per a Catalunya o el País Basc. Massa deures pendents per donar les generals per guanyades.

Així que no comença setembre, comença la gran batalla. No és un curs més, és una cursa electoral sense precedents. Amb un context geopolític exterior bastant més convuls que el nacional. Tant que pot arrossegar Pedro Sánchez si venen molt mal dades. Com es diu a la Fórmula 1, qui parpellegi s'ho perd.