Demà dijous i divendres fins a les 17 hores, la militància de JuntsxCat (militants amb més de 6 mesos d’antiguitat), a penes 6.465, decidiran si el seu partit ha de continuar governant en coalició amb ERC o bé sortir del Govern. No interessen tant ni les raons, implícites o explicites d’aquesta apel·lació, sinó el fet mateix de l’apel·lació, fenomen que comença a estendre's.

La generalització en el món occidental d’un seriós enuig de les poblacions respecte als seus dirigents resulta òbvia. Els electors no se senten representats. El malestar forma ja part del clima polític ordinari al món democràtic. D’aquí, certes innovacions. La més radical és el referèndum revocatori. Per iniciativa popular, se sotmet a referèndum l’actuació d’un governant i, si la seva gestió resulta majoritàriament censurada, és desposseït del càrrec abans que finalitzi el seu mandat originari. No és infreqüent als EUA, tal com va patir el juny passat el Fiscal de San Francisco.

A Europa, menys llibertaris, després d’importar un anomenat sistema de primàries, que res té a veure amb el seu original nord-americà, per la designació de candidats a tota mena d’eleccions, s’ha introduït l’apel·lació a les bases. Això amb activitats prèvies a les eleccions —sobre una vida dinàmica dels partits no sempre present—, com la redacció dels programes en comitès o el seguiment de la política duta a terme, fan que la militància i, fins i tot, els simpatitzants s’impliquin en la cosa pública. Significa un clar reforçament de la participació política dels ciutadans.

Arriben les eleccions i les coses no sempre són conformes al gust dels programes. Sorgeixen dificultats, fins i tot desavinences, també en governs monocolors. S’imposen canvis d’estratègia. No diguem quan els governs són de coalició. Què cal fer davant el canvi de l'escenari no volgut? Què succeeix si un dels elements de la coalició entén que la convergència governamental no funciona tal com s’havia pactat? Què succeeix si cal canviar els líders?

No és legítim defugir la responsabilitat decisòria que tenen les cúpules dels partits escudant-se en la democràcia directa. Apedaçar el sistema de decisió partidària a conveniència és disfuncional i és un segrest real de la sobirania popular

El nou recurs, de moment no sovintejat, és cridar a les bases. Aquesta crida a les bases fretura de tota la legitimitat democràtica que atorga el sufragi universal. En efecte, al Regne Unit, de quasi 45.500.000 electors, van votar a les darreres eleccions, el 2019, a penes 32.000.000 (el 67,5%). Tanmateix, el canvi de premier l’han aprovat uns 150.000 militants tories. Això suposa una mena de retorn a la representació estamental o, si es vol, censatària, doncs esmicola el sufragi universal i els mecanismes institucionals per arribar a cada una de les magistratures públiques electives. Haver guanyat unes eleccions, que Johnson va guanyar aclaparadorament, no suposa un títol de propietat del 10, Downing Street, per, com a mínim 5 anys. Sospitosament, aquest canvi s’ha produït en un moment que a les enquestes el conservadorisme britànic surt apallissat.

Aquí, davant la crisi entre ERC i JuntsxCat, aquesta darrera formació ha decidit apel·lar a les bases per decidir si segueixen —sense posar condicions!— al Govern o en marxen —sense saber quin tipus d’oposició/col·laboració es durà a terme!—. Després d’haver obtingut 568.002 (20,4%) vots d’un cens de més 5.600.000 potencials electors, ara, com a màxim, l'1,3% del seu electorat decidirà al respecte. Aquests números suposen, a la pràctica, un partit ultraextraparlamentari i, per tant, irrellevant, atès que el cens de les bases no significa més enllà del 0,11% del total dels possibles votants. En un grup així es diposita la viabilitat del Govern. Dit d’una altra manera, com ja va passar amb l’extravagància de la CUP el 2015, una minoria que ningú ha elegit, és a dir, sense cap legitimació, canvia o ratifica el rumb d’un país. Som davant una clara apropiació de magistratures públiques, directament o indirectament, fruit del sufragi universal. I al marge del funcionament democràtic, constitucionalment forçós, dels partits.

Per acabar-ho d’adobar, i malgrat l’abast real dels efectes de la política pública de la consulta, els ciutadans no poden controlar el procés electoral intern, no hi ha cap garantia per prevenir defectes o, fins i tot, tupinades, que hom pugui reclamar. Que la màquina electoral partidària, que no és cap organisme constitucional, funcioni correctament, podrà acontentar els seus militants, però no satisfà el dret públic i fonamental de tots els ciutadans a la participació en condicions d’igualtat en els afers públics. Ítem més: un cop anem sabent què pensen els dirigents de JuntsxCat sobre la pregunta —i els seus antecedents, tema sobre el qual no entro tampoc ara—, a part de les clàusules d’estil habituals de felicitar-se per la democràcia interna i altres, en trauran conseqüències, és a dir, faran un pas el costat els que vegin que la seva opció no ha sortit guanyadora? Això també és democràcia. Emparar-se en les bases és fugir d’estudi i desplaçar la responsabilitat pròpia a aquells que no la tenen. A sobre no tenen tota la informació per decidir ni han debatut com ho han fet a bastament llurs líders. La complexitat és la raó de la delegació de la presa de decisió.

Ja sigui per falta d’esma, ja sigui per cinisme, no és legítim defugir la responsabilitat decisòria que tenen les cúpules dels partits escudant-se en la democràcia directa. Si fos així, totes les decisions haurien de ser sotmeses a la deliberació i ratificació de la militància, cosa absolutament ridícula. Apedaçar el sistema de decisió partidària a conveniència és disfuncional i és un segrest real de la sobirania popular. En efecte, una elit s’apodera del poder de marcar el rumb. I al ciutadà, que ja ha exercit constitucionalment el seu dret al vot, se l’expropia del seu dret de sobirania democràtica. Nefasta modernitat.