Avui pot canviar la fesomia de Barcelona i, si això passa, és indiscutible que sacsejarà tot el país. És a dir, si avui guanya Xavier Trias les eleccions a la capital de Catalunya, el mapa polític del país rebrà un sotrac que es repetirà en les conteses posteriors. D’entrada, els comuns, gairebé irrellevants a la resta del país i que mantenen una posició de força només perquè controlen Barcelona, augmentarien la seva irrellevància. A més, la victòria de Junts i la conseqüent derrota d’ERC mouria novament l’espai independentista. I en el flanc socialista, la derrota de Collboni, sumat a la molt previsible escombrada d’Ayuso a Madrid, complicaria la situació a Pedro Sánchez.

En conseqüència, un capgirament del poder a Barcelona mou tot l’escenari polític. I el nom d’aquest capgirament només pot ser el de Trias, perquè no hi ha cap altra opció amb possibilitats de guanyar que representi un canvi d’etapa: Colau només pot evolucionar (o devolucionar) cap a més Colau, és a dir, cap a una repetició i/o multiplicació de les seves praxis més polèmiques que, segons les enquestes, reben el rebuig del 70% dels barcelonins. I un èxit de Jaume Collboni implicarà, immediatament, una repetició de la coalició amb el colauisme, de la qual n’ha estat l’agent principal. La resta no tenen opcions, ni tan sols Ernest Maragall, que difícilment superarà la quarta posició, cosa la qual, si es confirma, serà una seriosa estocada en l’estratègia global d’Esquerra. En rigor, doncs, només hi ha dos resultats possibles, amb les seves variants corresponents: o consolidar el colauisme —amb l’afegit Collboni—, que encararia el seu tercer mandat –és a dir, governaria més d’una dècada-, o optar per canviar decididament de rumb. En aquest sentit, l’afirmació de Trias és verídica: la seva candidatura és l’única que garanteix que Colau no torni a ser alcalde. Amb Collboni la coalició està feta si guanya un dels dos, i amb ERC, sense opcions de victòria, podria formar part, sense massa escarafalls, d’una coalició tripartida.

Avui viurem una batalla de Barcelona que confronta dos models oposats i situa el ciutadà en el dilema de la continuïtat o la renovació. La Barcelona de Colau-Collboni, que ha marcat la ciutat aquests darrers vuit anys, o la Barcelona de Trias, el senyor de Barcelona que posa l’experiència al servei de la renovació.

A partir d’aquí, si les dues afirmacions són certes —la majoria dels barcelonins no vol Colau, i Trias és l’únic que garanteix que no torni al poder—, la qüestió és saber si congriarà el rebuig al seu voltant, o si el 'no' a Colau estarà tan repartit, que no podrà fer el sorpasso. No oblidem que, si Colau pateix el rebuig majoritari, també té un vot bunqueritzat, inamovible i hooligan, que li garanteix una posició prominent.

Emperò, i més enllà dels titulars, què significaria per a Barcelona la sortida del colauisme? Per començar, es passaria de la Barcelona descapitalitzada, deslligada del seu país, i amb la catalanitat neutralitzada, a una ciutat capital de nació, que es projecta internacionalment des del seu orgull identitari. Ras i curt, Colau-Collboni han descatalanitzat tant Barcelona i han venut un cosmopolitisme tan xaró, sense identitat pròpia, que sembla una trista rèplica de Madrid. A banda de la qüestió capital de la capitalitat —amb perdó de l’abús retòric—, és evident que el model econòmic liberal de Trias, basat en l’activació de les iniciatives empresarials i en el suport a l’economia productiva, té poc a veure amb el populisme antiempresarial i amb l’odi a l’alta economia que professa l’alcaldia actual. Amb Trias, és segur que tindríem Hermitage i Four Seasons i altres iniciatives que Colau ha aturat, com tenim el Mobile, encara existent perquè Colau no ha gosat enfrontar-s’hi, tot i la reiterada cantarella de no considerar-lo “sostenible”. De fet, Trias representa la ciutat interrelacionada i oberta al món que el govern actual s’ha esforçat a tancar a pany i forrellat. Altrament, Trias és un negociador nat, un culo di ferro a l’estil Enrico Berlinguer —que no s’aixecava de la cadira fins a esgotar les negociacions— i cercarà consensos en tots els temes claus. Colau, en canvi, s’ha significat per imposar, de manera autoritària, tot allò que no ha aconseguit per la via del pacte. Finalment, és un fet que l’equip Trias —amb cinc exconsellers de vàlua—, posarà la proa en la gestió dels temes actualment més abandonats, com ara neteja o seguretat, el pressupost de les quals s’ha reduït dràsticament els darrers anys. Com a exemple, els 30 milions de reducció en neteja... mentre han proliferat les entitats satèl·lit que han aconseguit considerables i sorprenents subvencions.

Avui, doncs, no viurem simplement unes eleccions municipals, sinó una batalla de Barcelona que confronta dos models oposats i, inevitablement, situa el ciutadà en el dilema de la continuïtat o la renovació. La Barcelona de Colau-Collboni, que ha marcat la ciutat aquests darrers vuit anys, o la Barcelona de Trias, el senyor de Barcelona que posa l’experiència al servei de la renovació. Sostenella y no emmendalla, o esmena a la totalitat. La cara i la creu. La resta és decorat.