L'enrenou va començar quan Pedro Sánchez va esmentar pel seu nom banquers i propietaris de les elèctriques en el discurs de balanç del govern espanyol: "Si protesten la senyora Botín i el senyor Galán és que anem en bona direcció". Semblant al "We want our money back" de Barack Obama dirigit als bancs durant la crisi financera. Ara la versió és "Que hi posin l'espatlla" d'una vegada els que dupliquen beneficis milionaris per les particularitats de la pandèmia, la sobrevinguda escassetat energètica i l'augment de preus dels carburants.

És cert que Pedro Sánchez va triar la setmana de presentació de beneficis per concretar l'impost a la banca i les elèctriques. Però els resultats no van defraudar malgrat les turbulències macroeconòmiques. Un 33% més de beneficis el banc Santander, 59% el BBVA, Bankinter un 10%, un 17% Caixabank, o un 78% més el Sabadell en el primer semestre de l'any. El mateix en les elèctriques: Un 36% més per a Iberdrola, Repsol i TotalEnergies van duplicar guanys i així una per una.

Les elèctriques, les petrolieres i els bancs han batut rècords. I la reacció a l'impost específic ha estat similar a quan el president d'Iberdrola, Ignacio Sánchez Galán, es va adreçar als seus clients: "Només els ximples que segueixen en la tarifa regulada fixada pel govern espanyol paguen aquest preu". La "falta d'empatia", com va criticar la vicepresidenta primera d'Economia, Nadia Calviño, en insultar els milers d'usuaris amb dificultats per pagar la factura de la llum es repeteix ara acusant el govern espanyol de populista i de voler criminalitzar-los.

Quan la inflació fa un 10% més pobres a famílies i Pimes, el patró en el qual totes es fan d'or en plena crisi es deu clarament a un desajust que nombrosos països europeus juntament amb organismes financers internacionals estan intentant corregir. El debat de l'impost als bancs, encara que ho sembli, no és ideològic sinó recaptatori. I encara que fos polític, l'executiu té dret a desplegar la seva acció de govern per compensar els estralls de la guerra d'Ucraïna.

El problema dels bancs no és que intentin evitar pagar una mica més —que també—, sinó els arguments. L'impost, segons el portaveu de l'Associació Espanyola de Banca, José Luis Martínez Campuzano, és "injust" perquè la banca a Espanya no és tan rendible. "Els beneficis són molt baixos i la rendibilitat continua sent molt baixa, fins i tot la rendibilitat total incloent la internacional", va dir aquesta setmana a la Cadena SER. Tanmateix, la banca espanyola és la que millor paga els seus directius. O més ben dit, el país on millor es retribueixen a si mateixos. Guanyen un 20% més que a França i un 22% més que a Alemanya. L'Autoritat Bancària Europea (EBA) ha qüestionat el sou mitjà dels directius espanyols perquè supera amb escreix la mitjana de la UE, 2,2 milions anuals, només superat per Malta, el pseudoparadís fiscal europeu.

El portaveu de la banca nega també l'evidència constatada pel Banc d'Espanya. "No es va rescatar el sector financer", diu textualment. Quan l'organisme dirigit per Pablo Hernández de Cos va xifrar en 59.000 milions d'euros el paquet sense recuperar, 1.260 euros per cap.

El patró en el qual totes es fan d'or en plena crisi es deu clarament a un desajust que nombrosos països europeus juntament amb organismes financers internacionals estan intentant corregir. El debat de l'impost als bancs, encara que ho sembli, no és ideològic sinó recaptatori

El portaveu de la banca assegura també que paguen molts impostos i nega la petició de la UE perquè aportin més, d'acord amb els seus socis comunitaris. La realitat és que l'Observatori Fiscal de la UE ha sol·licitat que s'augmenti la pressió fiscal a la banca espanyola i ha xifrat en 1.855 milions d'euros el que abonen els bancs espanyols. Segons aquests càlculs, el BBVA hauria de pagar 117 milions extra i el Santander 1.264 milions d'euros més en impostos, una quantitat propera als 1.500 milions de recaptació fins a 2023.

I no falten les amenaces als clients. La banca vincula aquest gravamen testimonial al fet que els clients es quedin sense crèdit. Ho diu el portaveu i el banc Santander, que ha fixat en uns 50.000 milions d'euros el càlcul que podrien deixar de donar. Els cinc grans bancs han obtingut 10.000 milions de beneficis en sis mesos i multipliquen per 33 el forat al crèdit que volen fer a les famílies i Pimes per evitar els 1.500 milions. Es queixen d'inseguretat jurídica, quan la mesura està taxada en l'econòmic i en el temporal, però acovardeixen els clients amb canviar-los les condicions per un impost aliè a la concessió del crèdit. Per no parlar de l'historial d'abusos de l'última dècada: clàusules abusives, preferents, tancament de centenars de sucursals amb el conseqüent dany a pensionistes.

Per concloure, no els agrada l'impost del govern espanyol, però tampoc no proposen cap altra fórmula. Al·leguen que a Europa els impostos a la banca i grans elèctriques són diferents, però no especifiquen quin voldrien pagar, si el decretat pel liberal Boris Johnson a la Gran Bretanya o el del tecnòcrata Mario Draghi a Itàlia. 1.500 milions d'euros no serveixen per frenar la inflació. Però són 1.500 milions d'euros per revertir en estat de benestar i en els futurs paquets de mesures anticrisi. Si no volen pagar aquest 4,8% del que ingressen a l'any gràcies a les comissions i interessos als clients Què proposen? Quedar-se com estan, multiplicant beneficis al marge de tot context social?

Aquesta baralla no la va començar Pedro Sánchez. La van començar els grans bancs i presidents com Ignacio Sánchez-Galán. La seva guerra també és política: no toqueu els nostres beneficis i no ofegarem els clients ni us farem la pinça amb Feijóo. En temps europeus, les regles i els privilegis de 2008 no sembla que vagin a repetir-se. És moment d'impostos per dalt, ho diu l'executiu de Sánchez juntament amb l'OCDE, l'FMI, l'administració de Joe Biden, el Banc Central Europeu i els principals think tank. El liberalisme ara és això i no l'actitud de la banca espanyola i les elèctriques. Han anunciat una batalla legal en els tribunals per evitar aquests 1.500 milions d'aquí a 2023, caldrà veure-ho. La seva reputació no està en el millor moment, la seva posició no és de força i les seves propostes immobilistes no tenen encaix en la nova reconfiguració geopolítica i econòmica europea.