Ara que la dissortada crisi d’identitat del Sabadell ens ha recordat la feblesa o, més ben dit, la irrellevància del sistema bancari català, estem per fi parlant del model de sistema financer que el país necessita. I veig que som molt poc ambiciosos.

L’argument sentimental per defensar un banc és una mica perillós (un banc per a cada territori, sí, però per a què fer?). L’argument econòmic, per desgràcia, és massa feble (tres o quatre bancs de referència tampoc no canvia tant). I l’argument polític és tan obvi que fins i tot fa mandra parlar-ne (la decisió bancària, peti qui peti, és a Madrid). Tocaria defensar el Sabadell, però no ho faré. Amb arguments a favor i en contra tan clars i tan poc influents, prefereixo parlar d’una utopia bancària. S’atreveix a presentar-la en Joan Vila en el seu article setmanal de diumenge passat en el seu blog. En Joan Vila és la ploma, com a industrial, més atrevida i més documentada de nosaltres, els industrials. I la utopia és la de crear un Banc Industrial Català.

Repassem breument el sistema bancari actual. La banca comercial s’ha convertit en un misteri. Ens relacionem amb les apps i hem de demanar hora i fer cua si volem veure algun ésser humà que ens atengui per gestionar els peculiars entrebancs administratius d’uns programes que són els que manen. I un cop dins del banc, ens ofereixen mòbils gratis, cotxes a bon preu o assegurances innecessàries. La capacitat de decisió dels empleats de la banca comercial s’ha esvaït i deshumanitzat. Només cal esperar pacientment que la IA ens faci la feina i els robots acabin substituint als pobres empleats, que han de fer de tot menys de banquers. De fet, la IA ja decideix ara, en podeu estar segurs, qui pot i per quant pot hipotecar-se.

La banca empresarial peca si fa no fa dels mateixos vicis. Els experts de riscos i els “gerents de comptes” tenen un poder quasi nul sobre els algorismes de decisió i les ofertes precuinades de límit de risc i tipus d’interès. I tens només tres grans bancs que obligatòriament has de tenir com a referents, més uns pocs petits que t’acompanyen per fer la vida i la relació bancaria una mica més humana. Malgrat ser esclaus del sistema, els professionals de la banca fan el que poden per facilitar-te la vida, però tot està sota el control i la supervisió de la central.

Queda la banca d’inversió per a grans patrimonis, molt solvent i professional. Però per a patrimonis milionaris, ja que els petits només paguen comissions abusives per tenir fons que els donin cacauets. Que lluny que queda la lluita pel client amb la remuneració dels comptes corrents! I les estimades ITF!

El teixit industrial català que encara queda és resilient. Aporta prop del 20% del PIB i, si es finança adequadament, pot consolidar-se i créixer amb fermesa

Mentre l’estat s’acaba de cruspir el Sabadell, en Joan Vila planteja que “cal un nou ecosistema català per finançar la nova revolució industrial de les pimes catalanes”. Proposa una entitat mixta entre les banques tradicionals, l’Institut Català de Finances i les family offices catalanes, moltes d’elles exitoses en l’àmbit industrial. La indústria no pot multiplicar l’EBITDA per dos en cinc anys, com exigeixen els fons d’inversió empresarials, ni pot acabar convertint-se en “unicorns” borsaris. Però el teixit industrial català que encara queda és resilient. Aporta prop del 20% del PIB i, si es finança adequadament, pot consolidar-se i créixer amb fermesa. La indústria vertebra i ha vertebrat el territori, dona feina a molta gent, una feina cada vegada més especialitzada. Però gestiona projectes amb molt de requeriment de capital i a molt llarg termini. Necessita finançar-se a quinze anys i a tipus d’interès fix que no superin el 4% (o amb un diferencial màxim d'un punt sobre l'EURÍBOR). I això no existeix. Té la característica d’una hipoteca, però els bancs no saben ni volen trobar les garanties adequades per consolidar el crèdit a tants anys. Per això cal la presència de l’Estat, la banca, i el capital privat alhora per establir els mecanismes de seguiment i control d’aquestes grans inversions, i fer-ho d’una manera eficient i àgil.

Mentre parlem d’aquesta utopia, la Xina està preparant i pactant amb els EUA la consolidació del seu projecte industrial per tot el món. Això vol dir que, si no fem res, d'aquí a quinze anys no tindrem indústria a Europa. Perquè la que quedi l’hauran comprada els xinesos. Ens podrem quedar afònics defensant al Sabadell, que tot suma. Però el futur industrial de Catalunya passa, entre moltes altres coses, per adequar-ne el finançament a les seves necessitats i realitats. Ja sé que el que he dit no deixa de ser una utopia compartida amb en Joan Vila i alguns altres industrials obsessionats a continuar-ho sent. Però la indústria catalana i europea està perdent en temps de descompte i estem fent com si anéssim guanyant per golejada.