El primer que faig quan em llevo és prendre un cafè i fer-me el llit. Si el cafè és merament un elixir matiner més psicològic que real, fer-me el llit tan bon punt m’aixeco va formar part de la meva reeducació quan vaig estar ingressat al centre d’addiccions. Fer-se el llit és el punt de partida d’un dia que, en teoria, es regirà per l’ordre en una ment tan poc cartesiana com la meva. Si existeix el caos, trobeu-lo dins el meu cervell, amb l’avantatge, ara, que qui visiti la meva habitació amb les lleganyes encara als ulls es trobarà un llit immaculat a disposició dels amants espontanis o dels que fan migdiades amb pijama o sense.
El problema és que la modernitat m’ha tornat estúpid. Dormir amb edredó, moda importada dels països considerats el cap i casal de la civilitat, facilita fer-se el llit, però l’altra nit vaig dormir entre llençols i, quan vaig llevar-me, vaig passar-les putes per refer tota la desfeta nocturna. Evidentment, després de tantes dormides sota la catifa d’un edredó, havia perdut la traça i la resultant va ser un llit imperfecte, d’aquells que, quan tractes de desfer una arruga, n’apareix una altra, i m'hauria pogut passar el dia refent el llit fins a la derrota final. Com l’oncle de Jacques Tati, i el xiprer. Els cinèfils sabran de què parlo.
La IA és neutra, inodora i incolora, i mai queda malament amb tu, llevat que siguis Netanyahu, Putin o els líders de l’Estat Islàmic
I mentre malfeia el llit, vaig pensar que l’edredó és com la IA. Et facilita la feina, però t’empobreix l’enteniment. Perquè és cert que la IA t’evita qualsevol mena d’esforç, però et limita la metàfora, i sobretot, a enfrontar-te als problemes que, en el fons, són els que ensinistren la teva suposada intel·ligència. La IA, com l’edredó, és massa amable. I si no, feu un exercici d’egocentrisme i pregunteu a la IA sobre la vostra persona si heu tingut una vida més o menys pública. Fora de la IA hi trobareu de tot, haters inclosos. Però la IA és neutra, inodora i incolora, i mai queda malament amb tu, llevat que siguis Netanyahu, Putin o els líders de l’Estat Islàmic. Es pot equivocar amb certes dades, però és com aquell amic que et coneix prou bé però que mai t’acompanyarà al dentista ni et donarà suport en un mal d’amors. Seria, en llenguatge boomer, un amic sense dret a cuixa. Però inclús sent Netanyahu o Putin, la IA mantindrà amb ells una actitud neutral. Explicarà els fets, però no tindrà mai una actitud crítica. Talment com els bons equidistants.
Vivim en una societat que ja està preparada per ser fagocitada per la IA. I parlo de fagocitar i no d’antropofàgia perquè, segons la IA, fagocitar és el procés biològic en el qual una cèl·lula rodeja, engoleix i destrueix partícules estranyes, com bacteris, virus i cèl·lules mortes. Atenció a les partícules estranyes. Jo, l’altre dia, passejant per Lloret de Mar, em vaig sentir una cèl·lula morta.
Tinc la malaltia de l’addicció i en seré portador tota la vida. Per aquest motiu sempre he d’anar pel món amb el peu al fre, perquè, sovint, tinc tendència a accelerar i sortiria retratat en tots els radars a satisfacció de gent tan equidistantment funcionarial com Pere Navarro. I ara que em diverteixo visitant el TikTok amb caràcter de voyeur, l’algorisme té la generositat de regalar-me entrevistes de periodistes que posen el micròfon a disposició de l’horda que acompanya a Donald Trump en tots els seus mítings. I sota la pregunta, què pensa vostè de Trump?, tots responen que és el millor president de la història del EE. UU. Millor que Lincoln, millor que Reagan, millor que Déu Nostre Senyor, tan amic de l’Amèrica First. I quan el periodista els pregunta el perquè d’aquella afirmació tan inflada, els entrevistats contesten curulls de patriotisme que Trump ha guanyat totes les guerres. Evidentment, el periodista continua ficant el dit a la nafra, i quan els demana que diguin una de les guerres guanyades per Trump, són incapaços de dir-ne cap i el desafien amb una mirada que ho diu tot: qui necessita guanyar una guerra si el món és nostre?
Tots aquests trumpistes ja són bacteris, virus i cèl·lules mortes fagocitades per la IA. Els uneix la desídia moral, la ignorància i sobretot l’estètica, malgrat ser una massa transversal que engloba des d’empresaris fins al més obrer de la classe obrera. És una estètica xarona i patriota, que sovint brilla massa sota el sol de les Amèriques. Com els cabells de Donald Trump, que un dia és taronja, l’altre groc i de vegades del color del ciment armat. Els ultres a Espanya també els passa el mateix. Quan es manifesten, l’únic que llueixen, disfressats de patriotes abanderats, és odi a la diversitat i molta ignorància, que és la millor manera de suportar la seva pròpia ignomínia. I aquests assidus a la plaça Colón i Madrid també són una massa transversal; en aquest cas, més ètica que estètica, composta per pijos guarnits amb polos de Ralph Lauren, dones amb gossos amb collaret rojigualdo, bisbes, jutges, toreros, influencers, militars, intel·lectuals monolingües, amics de Desokupa i treballadors en general.
L’estètica defineix molt bé la situació moral de la societat. Si un periodista hagués posat el micròfon a disposició dels passejants de Lloret de Mar, on vaig anar a comprar un ratolí per l’ordinador, i hagués preguntat per Pedro Sánchez, molts haurien contestat el que els ha ordenat l’algorisme, camuflats sota la dictadura d’una estètica quilla a la qual se li ha sumat la moda ordinària arribada de les Amèriques hispanoparlants amb ínfules ianquis. Pura ideologia de la lletjor, que és la ideologia que comença a imperar a tots els països que haurien de donar exemple d’urbanitat. El món és moralment cada dia més ordinari i els ciutadans, amb els governants incapaços de plantar cara als tecnoautoritaris, estem a punt de ser fagocitats per una IA que no té dret a vot però que entrega el seu vot electoral als bacteris, virus i cèl·lules mortes ja fagocitades.