Dubtava de si encapçalar aquest article amb el títol "Els satànics babelians", però he optat per un de més conciliador amb un grup d'autoanomenats intel·lectuals que van voler satanitzar la immersió lingüística a finals del segle XX amb dos manifestos, precedits de la formació, l’any 1996, d’un foro batejat com a Babel. I de la història en sé una mica, perquè alguns dels responsables d’aquella bestiesa m’eren propers, com a fill d’una patum de la literatura i el periodisme barceloní, i solia compartir amb uns quants babèlics trobades que destacaven, bàsicament, pel menyspreu a una cultura, la catalana, que consideraven que havia traspassat els límits del que podien suportar com a membres d’una cultura dominant. Amb Franco, la catalanitat la podien tolerar amb un cert paternalisme antropològic; mort el dictador, la catalanor la trobaven una molèstia, producte de les dèries identitàries d’uns provincians.
El meu pare també el varen tractar de reclutar per la causa i ell es va negar a entregar-los la firma i la militància en cap dels dos manifestos que li varen presentar. Anys més tard, parlant amb la mare sobre la resposta contrària del pare, em va dir que s’havien emprenyat tant, que es varen dedicar a etzibar a través de certs mitjans i en petit comitè que en Montalbán era pujolista. Segons la mare, en Manuel s’ho va prendre amb cert humor, però va seguir ferm en la seva posició contrària als deliris dels babèlics, amb dos arguments de pes: “La qüestió de la llengua és molt delicada, i amb la llengua no s’hi juga”. En Manuel estava convençut —solia dir— que si la República hagués guanyat la Guerra Civil, ell, com a nen escolaritzat en un sistema d’educació pública, segurament hauria escrit els seus llibres en català.
La boutade d’Eduardo Mendoza dedicada a Sant Jordi, amb el seguidisme de Xavier Mariscal —nàufrag de la cultura guai—, em va fer pensar en els anys de foc protagonitzats pels membres del Foro Babel. Avui dia, a aquestes babèliques majestats ja no els cal un tercer manifest, perquè han guanyat, amb un bilingüisme a Catalunya cada cop més esbiaixat en favor del castellà. És ben cert que molts d’aquells babèlics ja són morts, i els que viuen entre nosaltres tenen el reuma mental encara més desenvolupat que quan no eren ni tan joves, ni tan vells, per a ser tan cínics. Entre els firmants hi havia, malauradament —perquè és una persona a qui tinc una gran estima heretada—, Eduardo Mendoza, i si em va sorprendre el seguidisme d’Anna Maria Moix, una altra persona magnífica, no em va sobtar gens la firma de Juan Marsé i, sobretot, la de Rosa Regàs, escriptora a qui l’antipujolisme va tapar el bosc del catalanisme.
Catalunya carrega testicularment cap a l’espanyolitat, és més sud-americana que catalana i partits com el PSC han canviat el catalanisme maragallià per un sucursalisme des de l’equidistància espanyolista
Ben mirat, a la majoria dels babèlics no els va anar pas tan malament, passada la frontera del segle XXI. Molts d’ells, els enquadrats en el sector més talibà, van autoexiliar-se a Madrid —van proclamar la seva condició d’exiliats— sota el paraigua d’Esperanza Aguirre, alletadora de catalans fugits de la pèrfida Catalunya —ja aleshores— tripartida i maragalliana. Al final, la llet de les mamelles de l’Aguirre va fermentar en contractes ben remunerats per dirigir algunes de les menjadores madrilenyes i viure com un rei emèrit. Per a molts d’aquests babèlics, Madrid ha resultat ser una espècie d’Abu Dhabi mesetari. La Regàs, una declarada socialista, va acabar dirigint la Biblioteca Nacional per ordre de Rodríguez Zapatero, i va trencar una bona dinàmica professional com a directora per confondre els límits del poder: no pots utilitzar el xofer oficial per portar el gat al veterinari.
I encara que no tots els babèlics van exiliar-se, els hauríem d’agrair que ens deixessin una gran cagada en forma de partit polític. Ciudadanos va néixer per fer pistolerisme polític, i encara que la formació i els dirigents que no han practicat el transfuguisme ja no estiguin ni per a una necròpsia, el seu llegat ha tumoritzat la societat catalana fins a extrems funestos. Els Carreras, Espada, Boadella, Azúa i companyia van deixar la cagada i se’n van anar. Tots aquests van tenir una segona vida amb el procés —recordem Tabarnia, recordem Nart a Europa—, però varen traspassar, definitivament fagocitats pels seus fills ideològics, tan radicals però molt més ultres que els seus mentors.
La majoria dels membres del Foro Babel eren ovelles esgarriades de les famílies de la burgesia o alta burgesia franquista, que en la joventut s’havien apuntat a l’anarquisme o al marxisme com qui s’apunta a un curs de crochet ideològic per correspondència. Ser anarquista o marxista de jove quedava bé, però una vegada travessat l’equador vital, varen tornar a la cleda familiar. També n’hi havia que havien arribat a Catalunya per fer carrera intel·lectual, però ja arribaven espatllats per entendre, des de la diferència idiomàtica, la realitat cultural del país d’adopció. Un cas sagnant és el de Vargas Llosa, un home que va viure a Barcelona i que, una vegada convertit en madrileny in pectore, va afiliar-se a la radicalitat catalanòfoba a canvi de subvencions, materialitzades finalment en la seva candidatura al Nobel de Literatura. No és que no s’ho mereixés, el bo d’en Vargas, però la col·lecta no hagués tingut l’èxit crematístic que va tenir sense haver-se convertit en membre de la FAES i tot el que comporta d’acatament a l’espanyolitat aznariana.
Rere la boutade de Mendoza, hi ha una concepció molt babèlica de Catalunya. Normalment, aquests babèlics jubilats parlen de Barcelona amb el menyspreu de qui viu eternament en la nostàlgia de la joventut. La Barcelona cosmopolita que ells enyoren és aquella en la qual tenien dret de cuixa intel·lectual. Potser, el que els molesta és que s’han fet grans i veuen que Barcelona és tan mediocre com ho era quan eren joves. Amb tot, els babèlics s’han de sentir satisfets. Catalunya carrega testicularment cap a l’espanyolitat, és més sud-americana que catalana i partits com el PSC han canviat el catalanisme maragallià per un sucursalisme des de l’equidistància espanyolista. És el socialisme babèlic que tant detestarien gent com Reventós o Pallach, però que agradaria a alguns babèlics si el seu fanatisme no els hagués derivat cap a l’extrema dreta guerracivilista.