And the winners are... José María Aznar-Casado i Carles Puigdemont i Casamajó. Ni el PP ha volgut (re)estrenar-se marianista, en versió Soraya, perquè res no canviï i a més continuï igual, ni el PDeCAT vol ser el centredreta indepe però desmobilitzat i a la gàbia, és a dir, la neoconvergència controlada amb què somia gairebé tothom, des d’una certa ERC a La Vanguardia, passant per totes les estacions intermèdies.

Aznar i Puigdemont són, respectivament, els guanyadors del congrés extraordinari del PP per triar el successor de Rajoy i de la primera —i possiblement, última— assemblea nacional del PDeCAT, en què els hereus de Convergència havien de decidir si de grans volien sumar-se a la Crida de Puigdemont per disputar l’hegemonia de l’independentisme o fer de segon plat d’una ERC ancorada al centre del tauler de les majories a dreta i esquerra, com diria un clàssic.

Pablo Casado, el candidat del sinistre Aznar —l’home emprenyat amb mitja humanitat—, és el més semblant a Albert Rivera que pot oferir el PP a aquestes alçades de la pel·lícula, un hooligan ultraespanyolista i ultraconservador que passeja dona amb polsera de llacet rojigualda. La va lluir de manera ostensible Isabel Torres, que va acompanyar el seu espòs a l'escenari del congrés del PP quan va ser proclamat nou president. Tornen els vuitantes pre-movida, quan els fatxes duien la bandereta de l'aligot a la corretja del rellotge. I el matrimoni Casado-Torres actualitza els temps gloriosos dels Aznar-Botella.

La jugada confessa del mateix Aznar a mitjà, llarg termini és la reabsorció de Cs a l’espai popular, la “reunificació” del centredreta o, dit d'una altra manera, la reubicació de la nova ultradreta a la vella casa comuna del conservadorisme espanyol. Aznar vol fer ara amb Rivera via Casado el que Fraga Iribarne va fer amb Blas Piñar. I Merkel sempre preferirà una (neo)ultradreta espanyola sota control que amb el control a la mà. Altressí, es confirma que, per primer cop a la història electoral espanyola, les eleccions no les decidirà el centre, sinó l’extremadreta.

Aznar vol fer ara amb Rivera via Casado el que Fraga va fer amb Blas Piñar. I  Merkel sempre preferirà una (neo)ultradreta espanyola sota control que amb el control a la mà

La renúncia de Marta Pascal a la direcció del PDeCAT possibilista, davant la falta de confiança de Puigdemont, encarrila el futur del partit com a força postneoconvergent integrada al moviment independentista transversal que promouen el president exiliat, el president Quim Torra i Jordi Sànchez, la, ara com ara, Crida Nacional per la República. L’executiva que lideren David Bonvehí i Míriam Nogueras va néixer amb un fort vot de càstig pel fet d’haver-se produït l’elecció amb llista tancada. En canvi, la comissió delegada que pilotarà el traspàs cap a la CNR, va recollir un sí aclaparador: 93,9% de vots a favor. La militància de l'encara PDeCAT té molt clar on és, per on transiten, la vella i la nova política.

La criatura resultant de la Crida de Puigdemont -el naixement es preveu als volts de l’1 d’octubre- no serà un partit, però tampoc una assemblea, si bé, els seus impulsors expliquen que vol incorporar el millor de tots dos models organitzatius. Òbviament, són molts els interrogants. Però hi ha un que està perfectament aclarit: el lideratge. En menys d’una setmana, Puigdemont ha posat en marxa un moviment que ja té 40.000 adherits, hi ha encarrilat l’entrada del partit amb més alcaldies del país, i ha aconseguit ser un home lliure a tot el món llevat de l’Estat espanyol després del fiasco de les euroordres del jutge Llarena.

En menys d’una setmana, Puigdemont ha engegat un moviment que ja té 40.000 adherits, ha encarrilat l'entrada del partit amb més alcaldes del país, i ha aconseguit ser un home lliure a tot el món llevat de l’Estat espanyol

Aznar torna i Puigdemont és més a prop. Els que pretenien anestesiar el conflicte han tingut un mal cap de setmana a Madrid i a Barcelona. Si el somni de llibertat de l’1-O va topar amb la realitat de les porres dels piolins, l’intent de normalització a cop d’amnèsia i xarop de neoautonomisme ha topat amb la realitat de la interlocutòria dels jutges d’Schleswig-Holstein. Hi ha racions de (tossuda) realitat per a tothom. I titil·la, persistent, una llum a l’última trinxera, senzillament perquè encara hi ha presos polítics i exiliats i cap garantia de no-retorn al 155 i la repressió pura i dura si es tornés a repetir un 1 d’Octubre.

Casado ja ha parlat de “reconquerir” Catalunya. I de fer realitat “Tabàrnia”. El seu programa és el de sempre tunejat en taronja. Puigdemont s’ha imbuït d’un cert nietzscheanisme: la dificultat ens fa créixer, ha dit en la clausura per Skype del congrés del PDeCAT (Qui l'havia de tancar, sinó?) Intueixo que la propera vegada, Catalunya i Espanya, Espanya i Catalunya, es parlaran amb més claredat que mai. Però també que potser arribarà el dia que Espanya necessiti un Puigdemont per alliberar-se dels seus reconqueridors i les seves violències i els seus violents: de policies que ostien fotoperiodistes al crit de "¡Viva Franco, Viva España!" o de descerebrats que envesteixen a tot gas creus grogues a la plaça pública; ombres a la caverna de totes les violències que l’han constituït.