Al seu llibre d’aforismes Juan de Mairena, Machado introdueix una sentència que, en el refranyer castellà, ha esdevingut popular: “la verdad es la verdad, dígala Agamenón o su porquero”. M’acullo a la saviesa del “professor apòcrif” de Machado per excusar-me de l’imperdonable pecat de donar la raó a Isabel Díaz Ayuso, sigui la tal senyora l’encarnació del famós heroi de la Ilíada, o la que té cura dels porcs. És indiscutible que Ayuso es mou en una roda permanent de provocacions i estridències que redueix el debat polític a la simple bronca. En aquesta tessitura, resulta molt difícil donar crèdit a res del que diu el personatge, però el fet és que sovint dispara amb bala de precisió, i, per a desgràcia nostra, som els catalans els que som a la diana.
El darrer espectacle del seu vodevil dantesc ha estat l’ultratge a les llengües que parlem milions de persones i que, mentre no ho revertim, formem part de l’Estat que diu defensar. En aquest punt prescindeixo de la qüestió interna del PP i del tactisme caïnita que practica Ayuso amb Feijóo, al qual converteix en presoner del relat que imposa des de la presidència de Madrid: li dinamita qualsevol temptació de centralitat. En prescindeixo, per bé que la guerra dins del partit és matèria golosa. I tampoc no cal explicitar massa el que és evident: que el PP té una obsessió malaltissa especialment amb el català, i que tot i necessitar teixir aliances amb bascos i catalans, no pot evitar fer d’escorpí de la faula, i clavar-nos l’agulló. Ayuso, doncs, ha fet d’Ayuso en les tres derivades: tocar els bemolls a Feijóo, creant-li un problema afegit amb els catalans i bascos; marcar paquet propi, as usual, i escenificar el seu provincianisme castís elevat a categoria de colonitzadora de sainet. Política del soroll i l’espectacle, desgraciadament eficaç.
No sé què és més ofensiu, si una provinciana pepera fent d’ella mateixa o la hipocresia dels socialistes de torn
Emperò, per bé que la patètica rebequeria d’Ayuso dona la dimensió del grau de baixesa de la política espanyola, cal aturar-se en la veritat del que diu. “España no és un estado plurinacional”, ha etzibat amb histriònica gestualitat, i ella i el seu vestit vermell han marxat de la colònia. Ràpidament, els Illa i companyia han aprofitat l’avinentesa per maquillar una mica el seu espanyolisme i defensar el català davant la ignomínia pepera. Però, si em perdonen la gosadia, no sé què és més ofensiu, si una provinciana pepera fent d’ella mateixa o la hipocresia dels socialistes de torn, que ens riuen les gràcies mentre utilitzen totes les institucions catalanes per erosionar la nostra identitat. No és Ayuso des de Madrid qui treballa per anul·lar el caràcter nacional de Catalunya, sinó Illa des del Palau de la Generalitat, i això sí que és efectivament lesiu.
Quan Ayuso diu que Espanya no és plurinacional, té tota la raó i no entenc l’escandalera. L’Estat de les autonomies va néixer per destruir el caràcter nacional de les nacions històriques que integraven l’Estat, i la pantomima de la reunió de presidents a Barcelona no és res més que reblar el caràcter autonòmic que ens atorguen. O no hem entès res del que ha significat la democràcia espanyola des de la Transició. Lentament s’han anat rebaixant les expectatives de sobirania de Catalunya, i a hores d’ara la Generalitat no és res més que el Govern d’una diputació grossa, que malda per treure el cap entre diferents regnes de taifes. Ayuso ha vingut a terra conquerida i ens ha recordat que som una terra conquerida. És a dir, no ha estat condescendent com els amics de l’Illa de torn, que tenen la mateixa percepció de Catalunya, però ens donen copets a l’esquena. O algú creu realment que Illa s’amoïna més pel català que Ayuso? De veritat? El senyor del “Lérida”, el de la defensa de les sentències del TJSC sobre l’escola catalana, el del 155 integral?
Que deixin d’aixecar-nos la camisa. Les reunions del cafè per a tothom són l’evidència d’un Estat que, des de la Transició, treballa per regionalitzar la nostra nació, i convertir-la en una peculiaritat espanyola. Entre l’Ayuso, que ens ensenya les dents, i l’Illa que ens somriu mentre ens espanyolitza, només hi ha una diferència: la primera és perversa, però autèntica; el segon és igualment pervers, però dissimula.