El món modern encara es deixa fascinar pels rituals de l’Església catòlica. Rere aquesta fascinació hi ha un reconeixement implícit d’allò que veritablement permet transitar el que és misteriós. I l’experiència íntima que el que és bell —i cuidat, i custodiat— obre pas a la transcendència. Així és com, en aquest món que es desfà a cada instant, l’Església celebra el que roman i, celebrant-ho, ho guarda. És així com ens serveix la tradició i és per això que fins i tot el més ateu, embadalit per l’estètica, arriba a entendre que el ritual és alguna cosa més que culte i repetició. Admirant el conclave —de les robes dels cardenals a l’art de les parets vaticanes, de la cerimoniositat al secretisme—, el planeta ha quedat meravellat del que a internet s’ha batejat com a "aura", una mena d’atmosfera que ho revestia tot d’èpica i que ni tan sols els plans cinematogràfics i premeditats de Conclave o la fotografia de Sorrentino poden ni podran igualar mai.

El ritual del conclave està fet i ha estat replicat durant segles perquè fins i tot els ulls més incrèduls puguin reconèixer que entre les parets de la Capella Sixtina hi passa alguna cosa més que una votació ordinària. L’estètica també és un vehicle per elevar l’esperit. I l’estètica d’un conclave, en aquests termes, és efectiva i captivadora com no ho és l’estètica de cap altra institució. Té aura, i en el reconeixement d’aquesta atmosfera immaterial per part dels descreguts, els creients hi trobem la confirmació col·lateral i preciosa que som al lloc on hem de ser. En un món que es desintegra per moments, la permanència del que és bell i ritual, del que és manifestació i camí vers el sobrenatural, és embriagadora per a qualsevol que tingui ulls per a veure-hi. 

En tot aquest esclat hipnòtic de veritat, hi ha un element que destaca per la seva senzillesa: la xemeneia de l’anunci papal. La modernitat, i la immediatesa, i la dinàmica centrifugadora de passar-se quatre hores al dia a Instagram, no serveixen per entendre'ns. La xemeneia obliga a ser pacient, però sobretot obliga a confiar. La metàfora es fa força sola, perquè ser pacient i confiar —sobretot, confiar— és el que Déu ens demana davant de qualsevol situació de la nostra vida. La fe és la confiança en Déu. L’aura que fan les robes, i el ritual, i la grandesa, és admirable per a qualsevol que tingui ulls, i la bellesa sempre és necessària, perquè ens permet alçar la mirada i meravellar-nos davant del que és evidentment diví. La xemeneia vol feina perquè ens fa fer l’esforç de restar mansuets i silents en mans d’aquell en qui es confia. 

Per al món en conjunt, sense distincions, un Sant Pare o un altre Sant Pare encara fa de termòmetre dels temps, del clima intel·lectual i de la cultura d’una era

De vegades, els catòlics tenim la sensació que som l’ase dels cops, que tothom s’hi atreveix, que se’ns fa responsables d’allò que no és, o no ha estat, la nostra responsabilitat per desacreditar-nos i ridiculitzar-nos. Aquest dijous, però, el món mirava una xemeneia. En el llenguatge que fan anar els joves, l’Església desprèn main character energy perquè, sobretot pel que fa a Occident, n’ha estat mare. I perquè, per al món en conjunt, sense distincions, un Sant Pare o un altre Sant Pare encara fa de termòmetre dels temps, del clima intel·lectual i de la cultura d’una era. Sigui com sigui el Sant Pare que s’escull, en l’espera del fum hi ha un elogi a la lentitud que és marca de la casa. L’Església no viu aïllada del món, però davant dels efectes d’un món que avança desbocat i sovint s’equivoca, encara fa de contrapès i garanteix protecció. La lentitud de la manera d’operar de l’Església, de fet, de la mateixa manera que fa d’escull davant de determinades urgències institucionals, és el que garanteix aquesta protecció davant la velocitat del canvi. 

D’aquest gest moral, intel·lectual i espiritual se’n desprèn una distància amb el que és terrenal que impedeix analitzar els moviments de l’Església com una institució terrenal més. De fet, aquests dies s’ha fet més evident que mai —sobretot a l’àmbit del periodisme— qui té una capacitat de comprensió veritablement pregona sobre com funciona l’Església i qui no la té. Qui entén que un cardenal no és un candidat a primàries i qui no ho entén. I qui és conscient que l’elecció papal és un acte de generositat coral amb el bé de l’Església —i, en conseqüència, del missatge de Crist— com a últim fi, i qui no n’és conscient. A tots ells, però, la xemeneia també els va fer esperar. La llibertat de fer esperar per donar la notícia i de fer-ho de manera completament analògica també “té aura”. L’espectacularitat de la Capella Sixtina i la senzillesa d’una xemeneia, de ser pacient mentre et distreu una família de gavines, són dues cares de la mateixa moneda: el que és gran també es manifesta en el més petit. Hi ha moments per meravellar-se i moments per encomanar-se. I quan ens costa veure-ho, quan no sentim Déu a prop, quan pensem que no ens escolta, això és el que cal fer: esperar i confiar. I pregar. Ara que ja sabem el nom del nou Sant Pare, podem pregar per ell al Déu que es manifesta en l’aura i que arriba fins i tot al cor dels qui no hi creuen. Aquest és el nostre poder.