L’auge d’Aliança Catalana em recorda, encara que sembli una paradoxa entre antagonistes, l’antic auge de la CUP. Aleshores no es tractava d’un auge de l’extrema esquerra, o només d’extrema esquerra. Va succeir de manera silenciosa, progressiva, com a mínim força inesperada per als pixapins com jo. Des de Barcelona comptàvem amb l’obvietat que els partits de sempre eren l’única eina útil per a fer alguna cosa, fos la independència o, simplement, sacsejar els fonaments de l’Estat. De fet, jo això encara ho mantinc: de musculatures amples no ens en sobren, i a casa ens van ensenyar a no menysprear-ne cap. Però ja aleshores la gent més jove mostrava un escepticisme creixent envers el parlamentarisme oficial, i buscaven alternatives radicals o “antisistema”, de manera especialment contundent en les ciutats i pobles de fora de Barcelona. Les formacions d’extrema esquerra (no em negaran que la CUP és d’extrema esquerra) creixien tant per la crisi econòmica del moment (que també va afavorir Podemos), com per l’auge d’un sentiment independentista que aleshores semblava lògic que cresqués cap a l’esquerra: era d’aquí d’on provenia, tradicionalment, la seva expressió més radical. O això semblava.
Aliança, amb totes les distàncies (i totes vol dir totes, perquè parlem del blanc i el negre, amb perdó), em recorda una mica aquesta època. Òbviament, no pel seu (nul) esquerranisme sinó per la configuració creixent d’un espai alternatiu, i radical, al qual Barcelona ha viscut fins fa molt poc força d'esquena. Jo considero que és una opció errònia, però ja ho pensava aleshores de la CUP. Pensava: “Qui es prendrà seriosament un nou estat comunista, o un moviment nacional associat (de manera justa o injusta) a l’esquerra radical?”. Ho vaig considerar una opció comprensible, però alhora contraproduent, tret que el país (la causa) aprofités bé l’existència d’aquell espai. La mateixa pregunta em ronda pel cap ara, a partir de les enquestes que van apareixent: “Qui es prendrà seriosament un moviment nacionalista o independentista associat (de manera justa o injusta) a la xenofòbia?”. I ho dic tot sabent que els nous votants d’Aliança, en la seva gran majoria, no són xenòfobs ni racistes i que el seu vot obeeix a un altre tipus de malestar: concretament, la sensació que el sistema no dona respostes ni en termes de progrés social ni en termes de progrés nacional. Llegeixin-se bé la pregunta, doncs, si volen entendre per què considero que és una opció arriscada: primer, per l'esmentat tret al peu reputacional que implica. I segon, pel fet que un servidor prioritza la causa nacional més que la causa demogràfica. No m’agrada que m’inverteixin els termes. No m’agrada que em canviïn de tema. Ni que provin de canviar-me d’enemic.
Els partits tradicionals tenen el deure (i la urgència) de trobar un missatge il·lusionador i sòlid, realista i ambiciós alhora, però que de fet sigui tan “antisistema” o tan trencador com la situació ho requereixi
Dit això, els partits tradicionals tenen el deure (i la urgència) de trobar un missatge il·lusionador i sòlid, realista i ambiciós alhora, però que de fet sigui tan “antisistema” o tan trencador com la situació ho requereixi. La clau és la imaginació, la disrupció, la valentia, acompanyada de rigor i de bon control dels ritmes. Honestament, no crec que hagi de costar tant. El xup-xup hi és. Ja aleshores el procés va aconseguir vehicular la desafecció vers el sistema cap a una reivindicació plural, cívica, constructiva i en molts sentits revolucionària que va culminar en un inoblidable 1-O. Artur Mas es va abraçar anys abans amb David Fernández, la qual cosa va ser vista com una mena de senyal de retrobament entre l’elit i el poble (o que el sacseig al sistema es podia fer des de baix però també des de dalt). El que no es podia fer era ignorar l’onada de descontentament. Per tant, ara caldrà gestionar també aquest caldo de cultiu. O bé vehiculant-lo, o bé deixant-lo esclatar d’alguna manera. Com deia, jo no em crec l’onada de la xenofòbia però sí que em crec la del malestar. Aquesta me la crec i, a més, me la sé. Hi ha ganes de trencar amb tot, de cridar a l’orella de la política, de passar decididament a la vaca de la mala llet. Espero que ara ja se senti prou clarament des dels despatxos de Barcelona.
A ningú no se li escapa que qui té més responsabilitat (i més opcions) de vehicular aquest descontentament és Junts, dins dels partits tradicionals. En concret, li caldrà fer creïble un missatge i un projecte que superi l’anar fent i l’anar-hi anant. Però que superi, també, el nihilisme i la desesperació instal·lada (del tot comprensible, especialment després de com es va gestionar l’octubre del 2017). No estem parlant de cordons sanitaris. Posar cordons sanitaris a Aliança és tan absurd i contraproduent com posar-los a la CUP, al meu criteri, però també tan absurd com posar-los a la integració dels immigrants: com en tot, només cal fer les coses bé. A més, si s’ha aplicat algun cordó sanitari en aquest país, ha estat envers l’independentisme (com saben Ernest Maragall i Xavier Trias). És el PSC qui ha arraconat l’independentisme, com és la seva missió. Ara l’escepticisme atmosfèric és gran, i les divagacions i males marors dins del moviment han estat desencoratjadores. Però si abans del 2017 (o més aviat del 2014) la negativitat atmosfèrica era també gran, i es va reconduir positivament cap a l’1-O, caldrà un talent com el d’aleshores per obrir senyals de llum que siguin clars, reals i actualitzats. El retorn del president Puigdemont? Sens dubte que hi pot jugar, això ho veu tothom, però no només: el fil conductor amb l’1-O, que ell encarna, ha de lligar-se amb un fil conductor cap al futur. Tornar a posar el debat on era: situar-nos en aquell octubre i preguntar-nos “per on anàvem?”. Actualitzar el debat, recuperar l’orgull i l'eficàcia. I és que el perill del país no és Aliança Catalana, com ens volen fer veure des de molts mitjans: el perill del país és la desconnexió de la gent. La manca de sortides, la sensació d’injustícia i de desemparament.
La fotografia és la següent: el diàleg amb el PSOE s’ha trencat. El diàleg amb Espanya, doncs, queda en punt mort. Aquest és el veritable “hàmster” que sembla no donar més de si, com tampoc dona gaire més de si la gestoria sense ànima de Salvador Illa. Espanya ha de moure fitxa, ja sigui amb una rectificació radical del PSOE o amb una aposta explícitament fatxa: ho sabrem aviat. Però Catalunya ha de moure fitxa també, i ho ha de fer alhora amb imaginació i amb rigor. Les eleccions municipals ens diran si els partits han entès la necessitat d’ambdues coses, o si faran apostes petites, partitocràtiques i previsibles. Barcelona apareix com el nou gran termòmetre i l’independentisme necessita, sense dilació, fugir de la sensació de buidor d’idees. Que no se sent prou?