Les contraposicions duals solen ser lingüísticament inevitables, però acostumen a ser també analíticament empobridores. Actualment, les etiquetes de “dretes” i “esquerres” han perdut bona part de l’atractiu que tenien fa poc temps. No són inútils, però el seu significat resulta avui més imprecís i confús, especialment més enllà de l’àmbit socioeconòmic. El govern xinès de Xi Jinping, és de dretes o d’esquerres? Tanmateix, les nocions d’extrema dreta i extrema esquerra es mantenen més o menys clares. Per què la primera és avui atractiva per a molts ciutadans?

L’antiga cohesió social europea de postguerra porta dècades erosionant-se. El gir neoliberal dels anys noranta —basat en polítiques de desregulació, retorn al mercat i privatitzacions accelerades— ha acabat precipitant un empobriment de les classes mitjanes i populars, un augment de les incerteses de futur sobretot en les generacions joves, i un conjunt de percepcions d’identitats nacionals i culturals amenaçades.

L’extrema dreta beu d’aquests fenòmens recents. Es tracta de partits i moviments que treuen rendiment de les pors, les inseguretats i el malestar dels àmbits internacional, socioeconòmic, nacional o cultural. Les amenaces de la geopolítica i els canvis tecnològics (xarxes socials, intel·ligència artificial, ciberatacs, etc.) es juxtaposen a les frustracions per la manca d’expectatives de bona part dels ciutadans.

L’extrema dreta patrimonialitza fàcilment aquestes pors, inseguretats i malestars socials. Però no només les expressa, sinó que també pretén insuflar esperança en els perdedors ressentits de la globalització, malgrat els pobres arguments ideològics oferts per aquests partits. Tocqueville ja deia que “en el món, una idea falsa però clara i precisa sempre té més poder que una idea que és verdadera però complexa”. La raó és sovint un component dèbil dels humans.

L’emancipació nacional no vindrà de les extremes dretes. D’aquestes, ens n’hem de resguardar. Suposen la negació o degradació d’uns drets i llibertats, amenaçats a vegades per institucions de l’Estat que haurien de defensar-los

El discurs de l’extrema dreta no es combat eficaçment apel·lant a un moralisme universalista (acusacions de racisme, feixisme, etc.). Quan hi ha la percepció que la classe política és incompetent i que les identitats culturals i nacionals estan amenaçades, els plantejaments universalistes fracassen. “El cosmopolitisme —escriu R. Kaplan a Waste Land (Terra erma) — pot ser ell mateix antidemocràtic”.

Cal baixar al món dels contextos reals i de les polítiques concretes en els quals viu la població. I oferir solucions, especialment als problemes associats a la immigració, sense repetir tediosament que es tracta d’una “necessitat”, una “oportunitat” o un “enriquiment”. Cal que administracions, institucions i partits donin respostes clares i factibles als problemes que genera la immigració, un per un, problema a problema, en els àmbits de la sanitat, educació, habitatge, llengua, urbanisme (gentrificació), serveis socials, treball, món rural, etc.

La política és quasi sempre més complicada que la moralitat: cal introduir valors i raons no morals, així com altres racionalitats, per entendre què està passant. I, sobretot, incloure dades empíriques que permetin quantificar els problemes i coneixements de política comparada per veure què s’està fent, per què i com en altres contexts similars. Això és més difícil de fer, naturalment, que mantenir meres posicions morals genèriques. En el cas de Catalunya, s’afegeixen a l’equació com a mínim quatre variables més.

En primer lloc, els dèficits estructurals d’un model econòmic deficient, basat en el turisme, la restauració i la construcció, tots ells sectors amb poc valor afegit, immigració alta, salaris baixos (que cotitzen poc fiscalment) i dèficits de productivitat.

En segon lloc, Catalunya juga políticament en camp contrari i en un terreny que sempre fa pujada. Sembla condemnada a viure sota el pes dels dèficits d’infraestructures i de finançament —un 8-9% del PIB és una de les xifres més altes de la política comparada d’estats territorialment compostos. I en l’horitzó immediat, tot apunta que el famós “model singular” de finançament serà l’enèsima presa de pèl per part del PSOE als catalans —al costat de les “competències exclusives”, infraestructures vàries o Rodalies.

En tercer lloc, Catalunya té un autogovern escàs i permanentment tutelat. És l’Estat qui té sempre l’hegemonia. No hi ha ni un sol àmbit sectorial en el qual la Generalitat pugui fixar els objectius i les polítiques de manera independent del poder central. De fet, no pot ni tan sols protegir i desenvolupar la llengua pròpia del país. Una situació que es troba als antípodes de la llibertat col·lectiva que necessita qualsevol país per desenvolupar el benestar dels seus ciutadans.

Finalment, els partits nacionalistes catalans estan vivint un moment molt baix. Tots estan paint malament i cadascú a la seva manera les conseqüències d’un procés que va ser un èxit fins al referèndum del 2017, però que després la classe política no va saber liderar. Amb desunions internes sovint infantils, semblen decidits a fer que el Parlament de Catalunya passi de ser una institució de segona divisió a una entitat que jugui la lliga dels regionalismes prescindibles.

Vist que en l’àmbit dels nacionalismes les esquerres espanyoles també són reaccionàries quan deixen de ser conservadores, costa d’entendre que ERC encara pensi que l’emancipació nacional del país coincideix amb les reivindicacions d’uns partits nacionalistes espanyols d’esquerres que, a la pràctica, sempre prioritzen els interessos de l’Estat per sobre dels de Catalunya. Junts (tema Puigdemont a banda) tampoc presenta fins ara un balanç gaire brillant, mentre la CUP segueix entretinguda en les seves boires autoreferencials. PSC i Comuns actuen amb una lògica més espanyola que catalana.

I mentrestant la llengua del país pateix, cosa que quasi equival a desnacionalitzar-se (TV3 com un indicador; també de pèrdua de qualitat). Una llengua es defensa i promou quan resulta necessària per a la vida pràctica quotidiana. I resulta necessària quan és obligatòria. El català no és cap de les dues coses. A Catalunya (i a Barcelona) hi ha actualment una clara manca de projecte, de lideratge institucional i d’ambició política. Falta perspectiva històrica de futur. Els partits catalanistes (incloent-hi, fins i tot, el PSC i Comuns) presenten dèficits analítics i estratègics. Cal una renovació a fons. De programes, lideratges, estratègies i aliances.

Francament, seria molt estrany, quasi un miracle, que amb aquest panorama Aliança Catalana no creixés a curt termini. Com dèiem, cal que els partits democràtics afrontin un model clar i, més específicament, plantegin i regulin la qüestió de la immigració de manera precisa. Sense amagar les dificultats. És una revisió que estan fent bona part dels partits democràtics europeus.

Cal defugir els discursos que resulten buits per abstracció, així com els demagògics vinculats a fets puntuals. Es tracta de buidors i demagògies que AC omple molt fàcilment de manera immediata. L’emancipació nacional no vindrà de les extremes dretes. D’aquestes, ens n’hem de resguardar. Suposen la negació o degradació d’uns drets i llibertats, amenaçats a vegades per institucions de l’Estat que haurien de defensar-los, i que ha costat moltes lluites i temps poder aconseguir.