Els partits independentistes han reaccionat als resultats del 12-M amb la vana pretensió d’ignorar la matemàtica estricta, segons la qual han perdut la majoria al Parlament. Tot i assolir només 61 diputats, el líder més creatiu de la nostra causa, Carles Puigdemont, ha apel·lat al somni d’una “majoria coherent” amb Esquerra i la CUP (subsidiària d’una abstenció del PSC que Pedro Sánchez ja s’ha afanyat a respondre amb un somriure oceànic). El Molt Honorable 130 va prometre als electors que tornaria a Catalunya el dia de la investidura. Si fem cas al calendari del Parlament, que hibernarà durant les eleccions europees, i assumim que Puigdemont difícilment podrà repetir els 987.000 vots del 2019 amb Toni Comín i Clara Ponsatí (no només perquè no exercirà de cap de llista, sinó per l’auge persistent de l’abstenció), s’entendrà que el president ja està en fora de joc.
Oriol Junqueras ha volgut reaccionar a aquest temps mort que patirà la política catalana emulant un atac (sobtat) de democràcia interna. Després de fer plegar Pere Aragonés —atenció al detall; el president 132 va dimitir a la seu d’Esquerra, no pas en una sala de Palau, on pertocaria si hom guardés un mínim respecte per la institució— el capatàs d’Esquerra ha volgut emular maldestrament Pedro Sánchez i sobreviure apel·lant al vincle sentimental amb les seves bases. Junqueras ha exercit un híperlideratge prou omnipotent perquè, en un període més aviat curt de temps, ningú no gosi oposar-se-li obertament. Al seu torn, Junqueras no vol dirimir cap estratègia amb les seves bases, sinó compartir (o més aviat passar-los el mort) d’un futur vot afirmatiu a la investidura presidencial de Salvador Illa.
Vist el panorama, Esquerra és el partit que més temor té a la repetició electoral. En aquest sentit, el dilema de Junqueras i Rovira resulta bastant estèril: ara per ara, i més encara si volen continuar exercint de soci de Pedro Sánchez a Madrid, als republicans només els queda no posar impediments a una presidència del PSC i, com a molt, preguntar-se si els càrrecs del partit que depenen dels sous del Govern podrien sobreviure una legislatura sencera a l’oposició. Si Esquerra investeix Illa, veurà com el candidat del PSC exerceix de president durant l’aprovació de l’amnistia, amb la qual cosa Junqueras i companyia haurien de presenciar com Illa va rebent els exiliats de Suïssa amb la tranquil·litat que regala la plaça Sant Jaume. Això també val per Carles Puigdemont, que passaria del retorn èpic de masses que somià a un aterratge molt més matisat, previ a la seva jubilació política final.
Encara que passin per processos de democràcia interna, Junqueras i Puigdemont són dos líders que, només guardant una unça d’honestedat, cal veure com a plenament amortitzats.
La gestualitat política d’aquests dies continua facilitant-ho tot als socialistes, car Salvador Illa només ha d’esperar que els seus rivals es devorin (encara més) entre ells per acabar abraçant-los, passada la pugna interna. Mentre les bases d’Esquerra només han de renunciar a la unilateralitat per fer de crossa al PSOE (cosa que ja fa un cert temps que exerceixen), de cara a ser president, Illa només els hauria de prometre que algun dia farà un referèndum sobre alguna cosa a Catalunya i —de cara als comuns— que canviarà el projecte del Hard Rock per una cosa semblant que es digui Soft Blues, amb una piscina un pèl menys ostentosa. Plagui o no al lector, el PSC pot refugiar-se en el discurs segons el qual Catalunya ha passat pàgina de la crispació i que els ciutadans han avalat els indults i l’amnistia de la millor forma; votant Illa i allunyant els indepes d’una majoria parlamentària.
En aquest sentit, i per irònic que sembli, el PSC i la partitocràcia independentista comparteixen un prejudici polític (erroni) en comú; menystenir l’abstenció activa dels més de 800.000 catalans que han abandonat Junts, Esquerra i la CUP d’ençà de les eleccions del 2017. Empro el mot “activa” perquè aquest gruix de conciutadans —majoritàriament independentistes— continuarem fent política al marge de les institucions i de l’ombra autonomista de la Generalitat, que ara per ara és l’única forma de fer alguna cosa útil pel país. Encara que passin per processos de democràcia interna (tot i que a Junts aquestes coses no es portin gaire), Junqueras i Puigdemont són dos líders que, només guardant una unça d’honestedat, cal veure com a plenament amortitzats. Vista la seva omnipotència dins dels respectius partits, els futurs lideratges del país no són gent que militi en cap dels dos espais.
Hi ha homes i dones que representen el nostre futur. La majoria d’ells, per fortuna, encara no en són conscients. Però la història, i el conflicte nacional amb Espanya, els durà —quasi per inèrcia— a la nova primera fila de la lluita política.