El nivell de maltractament psicològic que exerceix el Govern sobre qualsevol persona que s’identifica com a independentista és dantesc. Per als qui ja fa temps que entenen el president Pere Aragonès com algú que veu l’alliberament nacional de cua d’ull quan mira de cara l’objectiu de l’hegemonia, la tria d’Astrid Barrio per al consell acadèmic de l’acord de claredat és un clau més en el taüt dels seus anhels. Als qui han comprat les tesis etnicistes que fa només cinc anys abanderava Ciutadans per justificar els fitxatges del Govern monocolor d’ERC —i un projecte de país pacificat; això és, espanyolitzat—, asseure Barrio al menjador de casa els està costant un silenci llarg. El silenci és l’únic espai obert que queda quan la covardia t’impedeix fer-te responsable de les paraules que hauries de dir, això si penses que escollir una de les politòlogues insígnia de la catalanofòbia i l’acarnissament contra presos i exiliats no explica prou coses.

A Astrid Barrio se li ha de reconèixer una cosa: sempre ha tingut el tuit, la tertúlia o l’article a mà quan ha cregut que era el moment d’aixafar-nos una mica més amb el repertori bàsic de l’espanyol etnicista. Que ERC hagi fet la pensada d’incorporar algú així a qualsevol projecte, tinguem-ho clar, no converteix Barrio en atropelladament independentista, ans confirma que la via d’ERC neix morta i que ella no arrufa el nas per uns calerons que no li comprometen els ideals. També converteix ERC en un partit que, a l’hora de la veritat, no té cap problema en posar el seu aparador a favor d’allò que diu combatre. No és cap secret que ha fet servir la tesi d’eixamplar la base independentista per comprar arguments —i de pas els ideòlegs— de l’espanyolisme. Que el president Aragonès guarnís els seus discursos adotzenats amb el mantra de la “Catalunya sencera” —encara no s'han atrevit a explicar-nos què és perquè, per sobre de tot, són uns cagacalces— ja era un senyal de què s’acostava. Primer obres un espai ambigu per mantenir el públic desorientat, no comprometre’t amb res i esquivar les crítiques, i després l’omples de tot aquell que estigui disposat a formar part d’un decorat on l’únic objectiu és el mateix decorat.

A Astrid Barrio se li ha de reconèixer una cosa: sempre ha tingut el tuit, la tertúlia o l’article a mà quan ha cregut que era el moment d’aixafar-nos una mica més amb el repertori bàsic de l’espanyol etnicista. Aragonès la fitxa perquè l’objectiu últim no és cap referèndum, és mantenir l’equilibri en què ERC apareix com un partit amb barretina mentre es juga els vots que comparteix amb el PSC

És electoralisme. Amb l’acord de claredat, el Govern genera un espai de fum i de ficció que manté l’aparença que no s’ha rendit del tot, que dedica alguna energia a la independència, això és, a no renunciar als vots que comparteix amb Junts. El fitxatge d’Astrid Barrio no s’explica perquè Pere Aragonès pensi que algú contrari a un altre referèndum com ella pot treballar positivament per establir les condicions que el permetin. La fitxa perquè l’objectiu últim no és cap referèndum ni cap acord de claredat, és mantenir l’equilibri en què ERC apareix com un partit amb barretina mentre es juga la bossa de vots que comparteix amb el PSC amb el seu mateix discurs i, si cal, amb la seva mateixa gent. És una picada d’ullet als qui es pensen que el procés va esquerdar la societat catalana, als qui acusen l’independentisme del mal estat de la llengua perquè “la va polititzar”, i als qui etiqueten Eduard Voltas de lliurepensador perquè ha estat el més ràpid en fer de Barrio la medalla de “la via política dialogada”. Voltas sempre és el més ràpid en presentar els escuts argumentals que aixopluguen el Govern de les contradiccions a què l’aboca l’equilibri entre l’aparença independentista i els vots de la Catalunya sencera. És així com blanqueja l’espanyolisme: dient que la incorporació de Barrio és una “línia de consensos nous”. Així prepara el terreny a Gabriel Rufián perquè pugui seguir tuitant que “l’extrema dreta és extrema dreta, porti la bandera espanyola o l’estelada”, mentre el seu partit agrupa a qui no va dubtar ni un moment en fer servir els mateixos sil·logismes que l’extrema dreta espanyola per prostrar-nos.

És una picada d’ullet als qui es pensen que el procés va esquerdar la societat catalana, als qui acusen l’independentisme del mal estat de la llengua perquè “la va polititzar”. Amb Barrio —com amb Campuzano, Nadal i Ubasart— el Govern vol atraure els vots que els seus noms representen, com si el 80% amb què ERC somia es pogués comprar amb dinars, reverències i càrrecs

ERC no només eixampla la base de l’espanyolisme comprant-li els arguments, també li obre les portes a les institucions i converteix la catalanofòbia en un tret circumstancial i excusable, en una cosa no gaire important. Els independentistes que se’n reien dels babaus de Parlem/Hablemos són els mateixos que avui inclouen l’espanyolisme ranci a la redacció del seu projecte perquè “li dona una solidesa i legitimitat molt més gran que si només la redactessin indepes”. La idea deu ser presentar un projecte el més semblant possible al que el govern espanyol té per a Catalunya perquè no tinguin més opció que acceptar-lo, com si això pogués ser sinònim d’atansar-nos a la independència. Si no és així, i tot plegat torna a la bona voluntat de “carregar-nos de raons”, és absurd pensar que n’hi haurà prou amb posar cares que a l’Estat li siguin simpàtiques perquè s’empassi un referèndum.

Amb Astrid Barrio —com amb Carles Campuzano, Quim Nadal i Gemma Ubasart— el Govern vol generar l’efecte imant d’atraure els vots que els seus noms representen, com si el 80% amb què el president somia es pogués comprar a base de dinars, reverències i el reconeixement institucional d’un càrrec. Per fer de PSC sempre hi ha el PSC que, d’entrada i amb el marc conceptual d’ERC, juga amb l’avantatge de no haver de demanar perdó per haver trencat Catalunya. Per rebentar el globus de la legitimitat i les raons sempre hi ha el govern espanyol, disposat al que sigui per mantenir la unitat territorial. Incorporen Astrid Barrio per ser d’una vegada per sempre el primer partit de Catalunya, però en realitat només validen l’estratègia política dels socialistes, blanquegen el seu projecte de país i es presenten com una còpia de qui, malgrat tot, no es va deixar corrompre pel procés.