A Pedro Sánchez tant li fa que tot caigui a trossos al seu voltant perquè ell mateix és una vaixella trencada i enganxada una i mil vegades. El president del govern espanyol i líder del PSOE viu políticament en mode zombi. És un mort vivent perquè ha aconseguit convertir l’escenari polític en una ficció postmoderna. Sánchez és un líder del seu temps. Del temps de la política que funciona com una mena d'hiperrelat fake en el qual tot s’hi val i tots els finals són possibles. Burla als mínims de la democràcia? Sánchez és possiblement el millor alumne de Donald Trump. I si l’inquilí de la casa Blanca va tornar després de ser condemnat per 34 delictes per pagaments a l’actriu porno Stormy Daniels, o d’incitar a l’assalt vergonyós del Capitoli, Sánchez també pot somiar de continuar i fins i tot repetir. Per això no renuncia a una matussera IV temporada de la sèrie, és a dir, a protagonitzar una quarta legislatura a la Moncloa. Si hi arriba sense haver de plegar abans, com pretén, ja tindrà mig camí fet.

Impossible? Hi ha una desena d’investigacions judicials en marxa al voltant d'homes de la màxima confiança de Sánchez al PSOE i al govern, José L. Ábalos i Santos Cerdán, exsecretaris d’organització però també ministre el primer i gestor de la negociació amb Junts a Suïssa el segon. També, del seu entorn familiar més directe, la seva esposa, Begoña, i el seu germà, David. L’empresonament de la conseguidora Leire Díaz i l’esclat dels casos hidrocarburs i SEPI, amb escorcolls de l'UCO de la Guàrdia Civil a organismes dependents de ministeris, així com les diverses dimissions per escàndols d'assetjament sexual, han arrossegat el zombi Sánchez al fons del pantà. Si ho titula El País a 4 columnes obrint portada ens ho hem de creure. Però Sánchez continua respirant perquè els zombis, a diferència dels mortals a l’ús no necessiten oxigen per fer-ho.  

Sánchez ha aconseguit convertir l'escenari polític en una ficció postmoderna en què tots els finals són possibles

Sembla mentida i no ho és tant, perquè el líder del PSOE ha aconseguit convertir el teatre polític espanyol —del qual el català és subsidiari com mai— en una ficció en la qual tot pot passar. Començant per la seva pròpia continuïtat. Fins que el calendari l’obligui a convocar eleccions, falten gairebé dos anys. Per això es vanta que el seu govern “surt a compte” als espanyols. Sánchez viu a l’infern. Però viu. Fins i tot en el cas que ell mateix pogués ser investigat no seria sorprenent que provés de presentar-se de nou, com Trump. Extremadura dona una pista. Sánchez fa mítings amb un candidat, Miguel Ángel Gallardo, investigat penalment en el cas que també afecta el seu germà. En mans de Sánchez, la condemna al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, pot funcionar electoralment com a evidència del lawfare judicial per tombar-lo amb un cop dels togats conservadors i els seus suports polítics i mediàtics de dreta extrema dreta. És el que necessita escoltar un electorat d’esquerres que no té res fora de Sánchez (el recorregut del pla Rufián-Tardà per unir tota l’esquerra més enllà del PSOE és previsible). Per no parlar de Catalunya, on, no cal dir-ho, que la imatge de la dictadura dels jutges resulta extremadament creïble des del procés.

Sánchez aspira a controlar el relat sota una tempesta que no acaba de ser perfecta perquè l’alternativa Feijóo està segrestada per Abascal. Només un moviment de diputats díscols del PSOE que fessin cas a Aznar —"el que pueda hacer, que haga"— podria tombar-lo. Ni Rufián ni Nogueras poden fer més del que fan. El portaveu d’ERC al Congrés juga amb una equació trampa. Rufián situa la línia vermella en el que anomena “la Gürtel del PSOE”, és a dir, en què les trames descobertes convergeixin en un finançament il·legal del partit. I si acaba sent així? Què farà llavors ERC? La resposta és: el mateix que Junts. Marcar distàncies, com ha començat a fer Oriol Junqueras. I fins i tot trencar al parlament, com han fet els de Puigdemont. Però sense travessar la ratlla que separa el món dels vius i els morts a la pel·lícula de Sánchez: la moció de censura de PP i Vox.

El mag de la demoscòpia monclovita, José Félix Tezanos, ja ha fet aparèixer l’espantall d’Aliança Catalana al sondeig del CIS per atemorir Junts amb el que podria passar si Sílvia Orriols trenqués la promesa de no concórrer a unes eleccions espanyoles. Amb ERC, Tezanos encara no gosa, però tot arribarà. Una vegada més, el millor alumne de Trump sap prou bé amb quines cartes juga. Quan les majories fallen, sempre es pot governar per decret. Hi ha molts diners d’Europa encara per repartir que no necessiten cap permís parlamentari. Final de cicle? O preparatius de la pròxima temporada? Sánchez no és Laura Palmer. I Madrid no és Twin Peaks. O sí. El títol podria ser: Qui va matar Pedro Sánchez? I la resposta sembla clara. Però, com en totes les de David Lynch, mai no ho és.