Aquests dies són de gran actualitat els temes referits a l’Església catòlica. Després del traspàs del papa Francesc i la consegüent declaració de Seu Vacant, des d’ahir està reunit el conclave per a triar un nou papa. El papa és certament el cap de l’Església catòlica, una enorme organització polièdrica que acull quasi 1.400 milions de persones arreu del món, però a més de ser un líder espiritual és també per a moltes persones, creients o no, un referent moral i un far en la nit fosca en què topem amb egos desmesurats, desinformació, desigualtats creixents, tambors de guerra i violència.

Molta gent se n’ha mofat i se’n mofa, del poder del papat, i del conjunt de la Ciutat del Vaticà. Des del dictador sanguinari i cruel Iòssif Stalin, que va preguntar amb sorna quantes divisions tenia el Vaticà, fins a l'eixelebrat actual president dels Estats Units, que no ha trobat res millor per a distreure’s que penjar a la web oficial de la Casa Blanca una foto fruit de la intel·ligència artificial disfressat de papa. En el seu cas, la intel·ligència artificial és francament superior a la d’ell mateix. L’Església catòlica, que s’ha mostrat mestressa dels temps i de la història, dona les respostes en diferit. A Stalin va resultar que la dictadura comunista va deixar d’existir el 1991, i gràcies —en part— a un papa de Roma, l’embull del Pacte de Varsòvia va ser desmuntat a poc a poc, però el fet és que la pràctica totalitat d’aquells estats han passat, per voluntat pròpia, a ser membres de la Unió Europea i de l’OTAN. I alguns han recuperat la seva independència. Pel que fa a Trump, espero que el pes de la història el deixi allà on es mereix, que és una línia on consti que era promotor immobiliari i organitzador de vetllades de lluita lliure. Ja veurem com acaba la seva política a batzegades, discontínua i extemporània.

Les arrels de l'Església catòlica són més fortes del que es diu i del que alguns voldrien

A Occident fa temps que s’ha donat per esmorteïda la presència de l’Església catòlica en la nostra societat. Però resulta que és un malalt que encara dona signes de vida i, fora del sectarisme corrent, de revitalització i tot. Si ens fixem en França, estat constitucionalment laic i bressol de l’existencialisme i del laïcisme, entre d'altres, resulta que hi ha una mena de rebrot que podem concretar en diversos fets del catolicisme. En efecte, la passada Vetlla Pasqual, 17.800 adults van ser batejats a França a totes les diòcesis i parròquies, un bateig demanat i obtingut després de dos anys de catecumenat. Això representa un 45% d’augment respecte de l’any anterior entre els adults, i un 33% d’increment entre els adolescents. Els darrers deu anys, el nombre de catecúmens adults ha pujat un 60%. Però si ens fixem en allò que podríem denominar la pietat popular, resulta que els joves també sembla que s’hi senten atrets. La peregrinació dels joves de la regió de París a Lourdes aquest any ha comptat amb 13.500 joves, que vol dir un 55% superior a les dades de fa dos anys. I el tradicional pelegrinatge a Chartres s’haurà de desdoblar per excés d’afluència de joves. I encara resulta més sorprenent la presència de mots religiosos a les xarxes socials (potser perquè no se’ls esperava). El mot “Quaresma” ha tingut 75.000 hashtags a Instagram i 59.000 referències a TikTok. Curiosament, el 78% dels catecúmens francesos consideren que les xarxes socials han jugat un paper important en la descoberta o aprofundiment de la seva fe.

Però és que resulta que les dades indiquen que aquest no és un fenomen exclusivament francès. Segons la Bible Society, els joves fidels catòlics ja superen en nombre als joves fidels anglicans a Anglaterra i Gal·les. De fet, el 41% dels joves adults catòlics (18-34 anys) assisteixen a missa, mentre que només el 20% dels joves adults anglicans assisteixen regularment al culte.

I per què es produeix aquest rebrot en la fe? L’assagista americà Rob Dreher afirma en un recent llibre que la causa rau en el fet que l’Occident racionalista vol redescobrir la dimensió sobrenatural. La majoria dels adults francesos batejats venen de famílies no-creients, i han descobert la fe a través d’amics, de col·legues de feina o d’influenciadors catòlics a les xarxes socials. Alguns s’hi atansen perquè han viscut el que ells en diuen una “experiència espiritual forta” i per la freqüentació de la missa. Tot potser és molt incipient, i són brots que ja veurem si s’instal·len en el temps, però aquests moviments ens permeten constatar que les arrels de vegades són més fortes del que es diu i del que alguns voldrien, i que les llavors no se sap mai on fructifiquen. En qualsevol cas, seria bo que ningú no cantés massa aviat les absoltes de realitats que han fet prova de durar, d’arrelar i de créixer. Absorts en el soroll del dia a dia, potser no sentim com creix l’herba.