L’actual bogeria per gastar, que veiem a les autopistes i als aeroports, aquesta mena de feliços anys vint que el sociòleg Nicholas Christakis ja va preveure, contrasta —o no— amb el terrible món que ens trobarem a la tardor i que, de fet, ja és aquí, encara que tinguem ganes d’ignorar-lo com un elefant a l’habitació.

D’entrada, l’assemblea general de l’OTAN a Madrid ha dibuixat un món en estat de guerra. Ja hi és literalment a Ucraïna davant l’expansionisme rus. És freda, i gairebé declarada, amb la Xina. I la immigració passa a ser una amenaça estratègica, com hem vist a la tanca de Melilla.

Després hi ha el canvi climàtic, que provoca morts directes com hem vist als Alps. I malgrat que són els mateixos països occidentals els qui amb la seva política generen l’escalfament global que genera immigrants climàtics, blinden les seves fronteres als pàries de la Terra, especialment al Sahel.

Aquest món d’inflació persistent, aquest món rearmat és el que als anys trenta, després dels feliços vint, va portar el nazisme al poder

I last bust not least, la inflació. Se’n dona la culpa a la guerra de Putin, però la inflació ja la teníem aquí des de la pandèmia. Per un motiu molt senzill. Sempre que baixa l’oferta i puja la demanda, pugen els preus. I els confinaments i, per tant, els tancaments econòmics van generar, en un món globalitzat, una falta de productes de tota mena, que se seguien reclamant. La guerra ha incrementat la inflació, sí. Però la culpa, principalment, continua sent de la pandèmia. O de la reacció a la pandèmia. Que s’havien de fer confinaments en un primer moment és una evidència. Que després se n’han fet a la lleugera, també. I això és culpa de molts governs, començant pel xinès, que no pot fer el que encara fa tenint ja les vacunes; però també de governs minúsculs al costat del xinès com el català, alentint l’economia amb tocs de queda absurds, que després generen ganes de sortir en estampida. Per tant, de demanda. La gent que va estalviar, vol gastar, i pugen els preus. Però en lloc de baixar la demanda, com que igualment estem disposats a pagar —i que ens maltractin als aeroports— perquè estem farts d’estar tancats, els preus segueixen pujant. Un fet, aquest, del qual es parla molt poc.

A més, els governs, amb els tancaments, es van veure obligats a gastar per evitar una crisi social. Però això ha augmentat el deute. Tant que hauran de demanar prestat per tornar-lo. I amb els tipus d’interès cada cop més alts, pujarà la prima de risc. I els sindicats voldran apujar sous. I els empresaris necessitaran més ingressos. I apujaran els preus. I alguns hauran d’acomiadar treballadors. I augmentarà l’atur i, per tant, el deute dels governs. Un cercle viciós. I només faltava l’OTAN demanant més despesa militar.

Aquest món d’inflació persistent, aquest món rearmat —i ara reescalfat— és el que als anys trenta, després dels feliços vint, va portar el nazisme al poder. Aquest món és el que farà pujar l’extrema dreta al poder. L’assemblea de l’OTAN haurà estat una gran propaganda per a Espanya i per al Museu del Prado, però fa por, molta por. I és una irresponsabilitat increïble. Hauran facilitat el que els nazis no van aconseguir durant la Segona Guerra Mundial: inundar Anglaterra de lliures esterlines amb bitllets falsificats. Activar la seva arma de destrucció massiva. La inflació.