L'Estat espanyol ha entrat en una fase política en què la suma de factors estructurals i emocionals han de produir un canvi de cicle de gran abast. No es tracta d'un simple relleu al govern, sinó d'una reordenació del camp polític en què la dreta, i sobretot l'extrema dreta, amenaça de convertir-se en l'eix que determini el marc mental de la vida pública. Aquest desplaçament no s'explica per la destresa intrínseca d'aquest espai, sinó per l'acumulació d'errors, fatigues i autoenganys en el camp que pretén ser progressista i, també, per la manera com el sistema electoral transforma aquests errors en escons. En tot cas, en una democràcia madura, l'alternança no és un accident ni un drama moral: és un símptoma de salut i, quan aquesta alternança es converteix en tabú, el sistema s'empobreix perquè el poder aprèn a sobreviure sense retre comptes i l'oposició assumeix que només li queda la crispació. En aquest buit, qui prospera no és el reformisme, sinó la pulsió autoritària, sigui de dretes o d'esquerres.
El punt de partida és una dada que s'oblida amb massa facilitat: a Espanya no s'elegeix el Parlament des d'una circumscripció estatal única, sinó a través de 52 circumscripcions provincials en què es reparteixen escons amb el mètode D'Hondt. Aquesta regla, per si mateixa, no és antidemocràtica: converteix vots en representació. El seu efecte decisiu apareix quan es combina amb circumscripcions petites, on la barrera real d'entrada s'eleva fins al punt que la pluralitat es torna un luxe. En aquests territoris, fragmentar el vot equival a regalar representació al bloc que el concentra. El que és rellevant no és només quant suport obté una opció, sinó com el distribueix i si apareix dividit en paperetes que competeixen entre si. El resultat és conegut: el sistema afavoreix els partits grans i castiga amb severitat els qui, compartint un mateix espai ideològic, es fragmenten per diferències sovint més simbòliques i personals que materials.
Aquesta mateixa lògica té implicacions polítiques en temps de desgast. Els partits centrals tendeixen a compensar pèrdua de suports amb acords de suma ràpida, però el preu sol ser alt. Si la dreta democràtica pretén un projecte de llarg recorregut, el que menys li convé és entregar-se en braços de l'extrema dreta. Pot semblar útil per assolir el govern, però implica acceptar que el marc del debat i l'agenda pública es desplacin cap a posicions que erosionen la moderació, degraden el pluralisme i acaben devorant el soci més gran. La dreta radical no viu de gestionar, viu de tensar.
Sobre aquest sòl hi actua una segona força: el deteriorament del govern de Pedro Sánchez, que ja no és només desgast per temps al poder, sinó la cristal·lització d'un rebuig afectiu. Quan la desaprovació es converteix en emoció constant, deixa de respondre a estímuls puntuals i passa a ser clima. Un clima no es reverteix amb campanya, eslògan ni apel·lacions rituals a la por a l'adversari. L'electorat, en aquesta fase, deixa d'avaluar mesures concretes i s'instal·la en una pregunta més profunda: si creu el govern, si el reconeix com a propi, si percep coherència entre el allò promès i allò executat, entre els principis invocats i les pràctiques tolerades. Quan la resposta és negativa, la legitimitat s'erosiona per sota del debat de polítiques públiques i el govern perd no només suports, sinó el privilegi de ser escoltat.
En aquest context, el frontisme, entès com a voluntat de convertir la política en un combat permanent de blocs irreconciliables, no és una estratègia defensiva, és gasolina per a l'extrema dreta. Excita la minoria militant i expulsa la majoria moderada, que acaba buscant refugi en qui promet ordre o, directament, en qui ofereix un enemic i una identitat. De vegades, a més, aquest frontisme funciona com a mecanisme d'autopreservació dels qui han convertit la política en mode de vida i necessiten un país crispat per justificar la seva permanència, encara que el pols no tingui res a veure amb el benestar comú.
La fragmentació a l'esquerra del PSOE multiplica aquest escenari. D'una banda, el sistema penalitza la dispersió de manera brutal en molts territoris; de l'altra, aquesta fragmentació s'ha naturalitzat com a identitat: ja no es divideix només per estratègia, sinó per diferenciació moral. Cada escissió reclama una forma de puresa i consumeix energia política que s'hauria de dirigir a proposar solucions. Quan part de l'electorat percep que el camp progressista està més preocupat per delimitar fronteres simbòliques que per resoldre problemes materials, apareix la desafecció. A Espanya, aquesta desafecció opera de dues maneres: abstenció a un costat i concentració a l'altre. Totes dues beneficien el bloc conservador i, especialment, l'extrema dreta, que capitalitza amb facilitat un clima de cansament, irritació i esgotament moral.
La dreta radical creix en moltes democràcies perquè ofereix una resposta simplificadora a malestars reals
A aquesta dinàmica interna s'hi suma un corrent internacional que no convé tractar com a simple contagi. La dreta radical creix en moltes democràcies perquè ofereix una resposta simplificadora a malestars reals: inseguretat econòmica, sensació de pèrdua de control, deteriorament institucional, desconfiança cap a elits polítiques i mediàtiques. El ciutadà no necessita llegir teoria política per experimentar que la seva vida és més cara, que l'habitatge s'ha tornat inaccessible, que els serveis públics es degraden o que el llenguatge governamental sembla desconnectat de l'experiència quotidiana. En aquest context, l'extrema dreta hi triomfa quan converteix aquestes vivències en un relat de culpables clars i solucions ràpides, tot i que sovint no sigui més que una quimera discursiva. On la complexitat frustra, la simplificació sedueix. I a l'Estat espanyol, per la seva estructura territorial, la seva baixa productivitat, la seva tensió centre-perifèria i la degradació del debat públic, aquest mecanisme hi troba un terreny fèrtil.
De vegades, aquest fenomen adopta banderes diferents, territorials o nacionals, però convé no confondre l'embolcall amb la substància. No hi ha una diferència essencial entre una extrema dreta nacional i una d'independentista perquè totes dues comparteixen el mateix nucli autoritari, el mateix menyspreu pel pluralisme i el mateix ús d'identitats excloents com a eina de poder. Són extrema dreta, encara que es presentin amb símbols diferents o apel·lin a comunitats diferents.
Quan tothom és feixista, ningú n'és
Paral·lelament, l'esquerra espanyola ha contribuït a debilitar les seves pròpies defenses intel·lectuals i polítiques mitjançant la banalització del terme fatxa i, per extensió, del diagnòstic del feixisme. Durant anys, aquesta etiqueta s'ha fet servir com a arma automàtica contra qualsevol crítica al govern espanyol, convertint dissidències en sospita i discrepàncies en amenaça. Però el llenguatge polític, quan es fa servir com a càstig i no com a precisió, es trenca. I quan es trenca, deixa de protegir. Quan tothom és feixista, ningú n'és. El concepte perd densitat històrica, deixa d'operar com a alerta i es converteix en soroll. A la pràctica, això implica que l'acusació perd cost social, que el feixista real ja no se sent assenyalat sinó camuflat, i que allò autoritari pot parlar amb menys vergonya perquè el terme que havia de marcar el límit ha estat gastat per un ús excessiu. Aquesta degradació del llenguatge, a més, afavoreix els qui desitgen viure del conflicte: com més es divideix la ciutadania en bàndols irreconciliables, més es desactiva la crítica racional i més es facilita que el debat quedi segrestat pels extrems.
A aquesta pèrdua de precisió s'hi afegeix un altre desplaçament, avui identificable amb el wokisme: el progressisme ha anat substituint l'eix social per un eix identitari, fins al punt que àmplies capes populars perceben la política com una conversa entre minories molt polititzades i elits culturals que parlen un idioma propi. No és il·legítim defensar drets de col·lectius vulnerables; el problema sorgeix quan, sota una lògica d'assenyalament moral, jerarquia de greuges i vigilància del llenguatge, aquesta defensa esdevé moralització permanent de l'espai públic i desplaça prioritats materials de la majoria. Quan el discurs s'omple de terminologia sofisticada i, alhora, l'habitatge es torna impossible, els salaris no arriben, la precarietat es normalitza, el transport es deteriora i la càrrega tributària es percep com a desmesurada, el ciutadà conclou que se li parla d'assumptes que no nega, però que no li resolen. L'extrema dreta, doncs, no necessita convèncer-lo que la diversitat és dolenta; en té prou d'insinuar que l'esquerra s'ocupa de "coses rares" mentre la seva vida s'enfonsa. L'èxit reaccionari es construeix menys per adhesió ideològica conscient que per ressentiment davant una sensació d'abandonament.
També la corrupció i la seva ombra actuen com a accelerador. No només perquè la corrupció sigui delicte o irregularitat, sinó perquè trenca el contracte moral. Un govern que es presenta com a defensor de valors democràtics, regeneració i ètica pública no pot conviure amb una atmosfera persistent de sospita sense pagar un preu altíssim. Llavors la ciutadania no només en critica la gestió: conclou que la diferència entre uns i altres era retòrica. I quan es trenca aquesta diferència, la por a l'extrema dreta deixa de funcionar com a argument mobilitzador. L'electorat comença a pensar que, si el poder és igual d'opac en mans diferents, almenys castigarà a qui considera responsable del deteriorament. Aquesta dinàmica alimenta, a més, el discurs del "que se'n vagin tots" que l'extrema dreta converteix en palanca per colonitzar institucions des de dins, presentant-se com a antisistema mentre aspira a capturar el sistema.
La mala gestió del que és públic completa el quadre perquè converteix la política en experiència directa. Infraestructures que fallen, serveis saturats, administració lenta, projectes que no arriben, inversions que es prometen i es dilueixen: tot això no es debat, es pateix. En societats complexes, la legitimitat no se sosté només en principis, sinó en funcionament. Quan l'estat no compleix adequadament les seves funcions, el ciutadà no busca tractats constitucionals: busca culpables. I la dreta radical els ofereix amb facilitat. Si, a més, el govern s'aferra al relat i transforma cada crítica en un problema de comunicació en lloc d'assumir errors de política o d'execució, aprofundeix la distància. El relat, emprat com a substitut de l'acció, és un símptoma de debilitat: la política convertida en posada en escena. A curt termini pot servir; a mitjà termini crea cinisme; a llarg termini produeix càstig.
En aquest marc, el discurs de la por des de l'esquerra ha esgotat la seva capacitat. No perquè l'amenaça no existeixi, sinó perquè la por repetida sense credibilitat produeix immunitat. Si s'adverteix cada setmana que ve el feixisme i, alhora, es toleren pràctiques opaques, s'improvisa, s'incompleixen promeses i es governa a cop de tàctica, el ciutadà desconnecta. L'emoció dominant deixa de ser temor i passa a ser tedi. I el tedi és més perillós que la por perquè desmobilitza i destrueix: debilita el bloc democràtic des de dins.
En conclusió, si es vol frenar l'extrema dreta en aquest punt del cicle, no n'hi haurà prou amb antifeixisme declamatori, demonització del votant o èpica retòrica sostinguda pels qui han erosionat la seva pròpia autoritat moral. La contenció real només es pot fer des d'un centre polític entès no com a tebiesa, sinó com a articulació de mínims democràtics compartits. Un espai capaç de parlar a la majoria amb llenguatge adult, sense insult, sense infantilització i sense xantatge emocional, i de proposar un programa de reconstrucció institucional, moral i material: neteja a l'administració, integritat pública, eficiència de serveis, fiscalitat raonada, habitatge com a prioritat, salaris i productivitat, reformes que s'expliquin i es compleixin, i respecte escrupolós pel pluralisme i l'estat de dret.
En aquest projecte, la dreta democràtica hi té una responsabilitat particular. Si aspira a governar amb estabilitat i futur, el seu millor actiu no és mimetitzar l'extrema dreta, sinó oferir una alternativa d'ordre, gestió i modernització que no depengui de la pulsió identitària ni del ressentiment. I, per sostenir aquest equilibri, l'alternança ha de ser assumida com a normalitat democràtica i no com a catàstrofe: permet corregir rumbs, penalitzar abusos i evitar que l'estat es confongui amb el govern de torn.
L'extrema dreta s'alimenta del deteriorament material i de la degradació del sentit comú democràtic. Combatre-la només amb por és entregar-li el terreny en què millor es mou, perquè ella també opera amb por, però sense límits. L'alternativa és un programa, no una emoció; una oferta d'estabilitat democràtica, no un crit; una política de reconstrucció, no una concatenació de relats. I a l'Estat espanyol, a més, aquesta alternativa ha de comprendre l'aritmètica electoral: si el camp democràtic no es reorganitza al voltant de mínims compartits, l'afartament social, convertit en vots dispersos, acabarà transformat en escons concentrats al servei d'un projecte reaccionari. I llavors, com tantes vegades a la història, molts descobriran massa tard que van confondre el soroll amb la política i la propaganda amb el govern.