Ja han passat sis Nadals fora de casa, i ara que comença el 2023 i és hora de bons propòsits, és evident que hem d’aconseguir que no hi passin el Nadal número set. L’exili és una ferida oberta que assenyala directament Espanya com un país retrògrad i intolerant que embruteix Europa, però també ens assenyala a nosaltres, els catalans. I no només els catalans que actuen com a sicaris ideològics de la repressió, i han aplaudit l’escarni i han fet mofa dels nostres líders, sinó també els que, des de posicions properes, han normalitzat una situació anòmala, democràticament insostenible i humanament malvada. Si, com és evident, respecte a l’exili hi ha hagut un intens i permanent foc enemic, també cal denunciar que hi ha hagut un pervers i covard foc amic.

Diguem-ho clar, perquè forma part de les nostres vergonyes més descarnades: una part de l’independentisme ha menystingut l’exili, i no només no el considera un eix central de la lluita política, sinó que obertament li fa nosa la seva existència. Aquells que han decidit sortir “temporalment” del camí de la independència —sia per cercar una drecera fictícia, sia per fer un revolt inacabable— se senten incòmodes (i amenaçats) per l’activitat dels líders exiliats, els èxits judicials dels quals els posen en evidència. En aquest sentit, la desídia amb què tots aquests han naturalitzat el fet de tenir líders democràtics, representants del poble català —incloent el seu president legítim—, allunyats de la seva terra i de la seva gent, és una de les ignomínies que haurem d’explicar quan fem la crònica d’aquests temps revoltats.

El retorn de Puigdemont serà molt més que un acte de justícia, serà un símbol d’una importància que traspassarà fronteres i que tornarà a posar el conflicte català al mapa

El retorn de l’exili com a motor de lluita, com a primera fita col·lectiva, com a exigència irrenunciable, aquest hauria de ser el compromís dels catalans, si més no d’aquells que se senten apel·lats per la defensa dels drets democràtics. I, per bé que els possibilistes i els ínclits del pragmatisme assegurin que això no serà possible si no es passa pel canal judicial-repressiu, és un fet indiscutible que ens hem rendit sense presentar batalla, emmotllats a la “normalitat” de tenir líders catalans exiliats. Les forces populars que podem tenir no s’han mobilitzat, les eines polítiques que les circumstàncies han atorgat (per exemple, el poder a Madrid) no s’han fet servir, i la dignitat del país s’ha arrossegat per terra.

Què, com, de quina manera es pot trobar una sortida a la qüestió de l’exili? El problema no és la manca de respostes, sinó el fet patètic que no hem arribat a fer-nos les preguntes. Senzillament ens hem conformat i ens hem rendit.

Amb tot, és molt possible que l’exili torni a través de la porta alternativa que podria obrir la justícia europea, gràcies a la constància dels exiliats i a la intel·ligència estratègica dels seus advocats. El 31 de gener, amb la sentència del TJUE, tindrem el primer tast d’aquesta via que, si surt bé, hauria de canviar el paradigma actual de Catalunya. Però, en quin sentit? Perquè la qüestió no és només que el president Puigdemont pugui tornar —cosa la qual serà un terratrèmol polític indiscutible, tant a Catalunya, com a Espanya—, sinó per a fer què? I aquest és un dels grans deures que té l’independentisme a la seva agenda. Com es prepara el país per al retorn del president, què caldrà fer, quins marges, quins moviments tàctics, quines estratègies? El retorn de Puigdemont serà molt més que un acte de justícia, serà un símbol d’una importància que traspassarà fronteres i que tornarà a posar el conflicte català al mapa. És inimaginable que tot continuï igual, o que es mantingui el govern de fireta actual, o que no es mobilitzi la ciutadania. Però, perquè el retorn sacsegi realment el país i permeti la creació d’un momentum, calen dues coses imprescindibles: una, que l’independentisme que resta dempeus, el que no s’ha rendit, comenci a treballar en aquesta direcció, i de manera coordinada; i l’altra, que es defugi tota improvisació i es dibuixi un escenari de llarga durada.

Ni el president, ni la resta de l’exili vindran per passejar una estona per la Rambla. Si finalment tornen, tot assumint els múltiples riscos que poden patir a Espanya —on qualsevol bestiesa és imaginable—, ho faran per culminar el procés que es va endegar el 2017. I aquesta vegada no es pot decebre la ciutadania.

És cert que hi podria haver l’escenari invers i que no sortís bé la sentència del TJUE, per bé que Gonzalo Boye no creu que això passi. Si aquest fos el cas, també ha arribat l’hora de ressorgir com a poble. No ens podem permetre un nou any d’indolència, desconcert i autonomisme de baix ventre. Ni tampoc un nou Nadal amb la nostra gent a l’exili. S’ha d’acabar la migdiada independentista. El 2023 ve amb perspectives, i ens ha de trobar ben desperts.