Les aparences enganyen, certament. Això és el que ha passat amb l’Ajuntament de Barcelona i la seva despesa social, atès el que destacava Marc Bleda en una notícia publicada per aquest diari. D’entrada, la notícia em va sorprendre i per això vaig recórrer a la font original, un estudi fet públic per una entitat independent creada el 1994, l’Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials (AEDGSS), especialitzada a avaluar polítiques públiques. És una mena d’Observatori DESC, que és on abans treballaven Ada Colau, Jaume Asens i el regidor pencaire de veritat, Gerardo Pisarello, i la seva dona, que ara també està recol·locada a l’Ajuntament. Els informes de l’AEDGSS estan menys carregats d’ideologia que els del DESC i no es preparen amb cap subvenció oficial. Les substancioses subvencions que rep l’Observatori DESC, en canvi, no es detallen en el web de l’entitat, que no compleix cap de les normes de la llei catalana de transparència, ni en les memòries anuals. I és que a Jordi Borja, president d’aquest observatori subvencionat fins i tot per Xavier Trias, no li ha agradat mai retre comptes a ningú, ni quan era un dels factòtums de Bandera Roja ni quan entre el 1983 i el 1995 va ser tinent d’alcalde de Descentralització i Participació de l’Ajuntament de Barcelona en representació del PSUC.

Així doncs, el que havia de ser l’Ajuntament amb més sensibilitat social, resulta que no ho és. Ves quines coses, oi? De fet, la política dels comuns és una mica d’aparador, sobretot si es compara amb el que fa la seva homòloga a Madrid, Manuela Carmena. Deu ser una qüestió d’edat i de responsabilitat. En molts aspectes, Carmena guanya Colau per golejada. En el terreny de la despesa social, també. Fins i tot l’Ajuntament de Saragossa, presidit per Pedro Santisteve, de Zaragoza en Común, supera el de Barcelona. Potser que l’Observatori DESC apliqui l’exigibilitat que blasonen a la seva pàgina web: “La vulneració de drets obeeix fonamentalment a les desigualtats de poder existents en la societat. Tanmateix, la generalització dels drets socials necessita, alhora, desmuntar la percepció devaluada d'aquests respecte a altres drets considerats fonamentals com els drets civils i polítics i els drets patrimonials. Per enfortir la consideració dels drets socials com a autèntics drets fonamentals de totes les persones, l'Observatori DESC promou la necessitat de més i millors garanties, entre les quals, la possibilitat de fer-los exigibles a jutjats i tribunals.” Caldrà que anem als jutjats? Estic segur que els aduladors subvencionats per Colau no ho faran.

La política dels comuns és una mica d’aparador, sobretot si es compara amb el que fa Manuela Carmena

La qüestió és que segons la detallada anàlisi de l’Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials dels pressupostos que els ajuntaments de més de 20.000 habitants dediquen a serveis socials i promoció social (funcional 23 de la seva comptabilitat), l’Ajuntament de Barcelona suspèn l’examen. L’estudi s’ha fet a partir de les dades aportades pel Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, ara esquarterat pel repartiment de funcions entre Montoro i Sáenz de Santamaría. Esclar que només 12 municipis espanyols, dels 342 analitzats el 2015 i 350 el 2016, superen l’examen d’excel·lència, que consisteix a destinar 100 euros o més per habitant i per any als serveis socials, reforçar o conservar la quantitat d'aquestes partides als pressupostos de l’exercici actual, ultrapassar en la matèria el 10 per cent del total dels comptes del consistori i ser transparents en la difusió de dades.

Entre aquests 12 ajuntaments considerats excel·lents, destaca que n’hi hagi tres de catalans, dos del Baix Llobregat, Molins de Rei i Martorell, i un del Vallès Occidental, Montcada i Reixac, presidit per Laura Campos Ferrer, d’ICV-EUiA-E. Els ajuntaments de Molins i de Martorell són presidits per dues joves promeses del PDECat, Joan Ramon Casals –a qui, per cert, vaig tenir d’alumne a la facultat de Geografia i Història de la UB–, i Xavier Fonollosa. On queden els grans ajuntaments socialistes de l'àrea metropolitana de Barcelona? A què destinen els diners Núria Parlon, Núria Marín, Antonio Balmón i tants d’altres que després es dediquen a donar lliçons sobre la despesa social fixada pels pressupostos de la Generalitat de Catalunya? No hi ha cap antídot millor per prevenir la demagògia que recórrer a les dades. Ja es poden inventar monedes locals o crear les inútils superilles, que el que els retrata és si la despesa social lliga amb el que prediquen. Com passa amb Colau, les dades contradiuen els discursos.

No hi ha cap antídot millor per prevenir la demagògia que recórrer a les dades

Al sobiranisme el preocupa molt com es pot seduir les grans poblacions metropolitanes per a la causa de la independència. Fan tota mena de càbales sobre el què i el com. Doncs no cal que s’hi encaparrin més. Poden seguir l’exemple de Molins de Rei i Martorell o bé seguir el model Colau, que redueix un 11% la despesa social. Ella és un mal exemple, com també ho són els ajuntaments amb una despesa social inferior a 50 € per habitant i any dirigits per sobiranistes, entre els quals destaquen Vila-seca, Olot i Tortosa, a mans del PDECat, i Vilassar de Mar, presidit per un alcalde d’ERC. La balança es decantarà a favor dels que sàpiguen guanyar el futur i sedueixin la gent.