Ningú no encarna millor que Cayetana Álvarez de Toledo tot allò que va caure derrotat al final de la nit electoral del 28-A. Si com sostenen molts, en aquestes eleccions més que mai, es discutia sobre la idea d'Espanya, la concepció casposa, despectiva i puntimirada que defensa la XIII marquesa de Casa Fuerte ha quedat mig morta.

La millor notícia que va deixar la jornada electoral del 28-A va ser la clara victòria dels discursos inclusius, oberts i tolerants davant els eslògans excloents, tancats i intolerants. Va ser una mala nit per als qui, com la marquesa, entenen la política com la deslegitimació sistemàtica dels altres, un  exercici permanent i indiscutible d'una autoritat que emana d'una suposada superioritat moral que ells mateixos s'atribueixen. Ells saben el que és bo i el que cal fer perquè el poder només s'exerceix legítimament quan l'exerceixen ells.

Paradoxalment, els qui només saben guanyar van perdre

Va ser una bona nit per als qui entenem que la política és el reconeixement dels altres i la recerca d'espais de compromís i cooperació. Paradoxalment, els qui només saben guanyar van perdre. L'Espanya de la plaça de Colom es va tirar pels balcons. La visió autoritària, jeràrquica, recentralitzadora i unitarista de l'Estat espanyol es va trobar amb l'evidència d'una majoria que defensa visions més horitzontals, plurinacionals i apoderadors. El somni reaccionari de tornar a concentrar tot el poder a Madrid ha xocat amb la realitat d'una societat plural i poliàrquica.

La victòria de l'esquerra i els nacionalistes i la fragmentació de la dreta obren una finestra d'oportunitat per al canvi constitucional i la modernització de l'Estat que convindria saber aprofitar amb intel·ligència i paciència. La història no tindrà pietat amb els qui deixen que es perdi. Seguir aferrant-se a la ficció de fer servir la Constitució com a botó del pànic davant de l'evidència plurinacional o continuar parlant de constitucionalistes i no constitucionalistes com si servís per a alguna cosa, només condueix a la malenconia i a la insignificança.

Preguntin-li a la marquesa si no em creuen. Després d'una delirant campanya on va evidenciar la seva monumental ignorància sobre Catalunya i la nul·la empatia amb les altres dones, va acreditar els seus problemes per distingir entre el sí i el no, o es va entossudir a demostrar que el groc no és propietat de ningú perquè tots els colors neixen lliures i iguals. Cayetana Álvarez de Toledo camina cap a la irrellevància de la qual, probablement, mai no havia d'haver sortit.