El govern de Pedro Sánchez ensopega contra ell mateix, la seva pròpia debilitat i la mútua desconfiança amb el seu soci prioritari, Podemos, i es mostra incapaç de tirar endavant un assumpte tan insignificant com el seu propi decret per a RTVE. Algú que tingués el cap posat on toca i volgués fer política a Catalunya, estaria posant ordre i fixant les prioritats per als compromisos i acords que hauria de tenir assegurats per endavant abans de comprometre's a un suport que s'ha demostrat imprescindible i irreemplaçable.

El jutge Pablo Llarena i el Tribunal Suprem s'apunten al ridícul intergalàctic en retirar les euroordres a Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia, davant de l'evidència que cap jurisdicció europea no donarà cobertura ni a la desenraonada instrucció, ni a l'embogida acusació de rebel·lió. Com dirien a Madrid, un tribunal "regional" alemany ha provocat una reacció en cadena jurídica que acabarà, inexorablement, en l'enderrocament de tota la causa penal. Algú que tingués el cap posat on toca i volgués fer política a Catalunya, estaria mobilitzant tots els recursos per precipitar el final de la ignomínia que Oriol Junqueras i els altres presos segueixin a la presó en nom d'una causa que no va enlloc.

El nacionalisme català sembla inclinar-se per desaprofitar totes i cada una de les oportunitats per fer política que li ofereix el nou escenari estatal o les novetats judicials per concentrar-se en la derrota final de l'enemic interior

En el Consell de política fiscal i financera, la mítica solidaritat interterritorial, teòricament garantida pels constitucionalistes com a coartada per a tot davant la no menys mítica insolidaritat nacionalista, topa de morros amb els interessos partidistes i el vot dividit de populars i socialistes, més preocupats per convertir les dècimes extres de dèficit en una arma electoral que en una eina que serveixi per resoldre problemes. Algú que tingués el cap posat on toca i volgués fer política a Catalunya, estaria ja preguntant-se per què tant interès que assisteixi el Govern a aquests consells si, al final, només es tracta de fer d'espectador en un altre teatret per a glòria de populars i socialistes.

En lloc d'estar on caldria estar, el nacionalisme català sembla inclinar-se per desaprofitar totes i cada una de les oportunitats per fer política que li ofereix el nou escenari estatal o les novetats judicials per concentrar-se en la derrota final de l'enemic interior. Els socis de govern han decidit ensopegar contra si mateixos i la seva mútua desconfiança, emulant en el Parlament les operetes parlamentàries que estan copant la temporada en el Congrés espanyol. En el PDeCAT tampoc no han volgut ser menys i també s'han apuntat a la moda d'ensopegar amb si mateixos i barallar-se entre ells en una assemblea tan tensa i dramàtica que pot acabar convertint el Congrés del PP en un entranyable ball d'antics alumnes. La capacitat del nacionalisme català per engegar-se trets al peu, només superada per la del nacionalisme gallec, mai no deixarà de sorprendre'm.