La política catalana i el judici al procés semblen haver sintonitzat de sobte els seus rellotges biològics. El president Quim Torra i el president del tribunal que jutja la Causa especial 20907/17, Manuel Marchena, han vist com se'ls plantejaven en la mateixa setmana qüestions crítiques per a la seva gestió.

L'advocat de Joaquim Forn, l'hàbil i subtil Xavier Melero, ha posat el president i el tribunal en el compromís d'admetre o rebutjar la petició d'un acarament entre el tinent coronel de la Guàrdia Civil i home posat al comandament pel govern de Mariano Rajoy, Pérez de los Cobos, i el segon dels Mossos, Ferran López. No es tracta que ambdós testimonis tinguin diferents percepcions o impressions dels fets. Es tracta que ambdós testimonien fets diferents i radicalment contradictoris.

Els dos no poden estar dient la veritat. Contrastar la credibilitat d'ambdós testimonis, per determinar qui falta a la veritat, resulta indispensable perquè el Tribunal pugui avaluar la solidesa de la biga mestra que sosté el relat de l'acusació. Només mitjançant un acarament podrà comprovar-se de manera fefaent si, com sosté la fiscalia, els Mossos van actuar com l'"exèrcit" de la rebel·lió o, al contrari, i com al·leguen les defenses, mai no es van desviar de les seves obligacions com a forces de l'ordre que tenen com a prioritat preservar la pau i la seguretat dels ciutadans.

El president Quim Torra i Manuel Marchena han vist com se'ls plantejaven en la mateixa setmana qüestions crítiques per a la seva gestió

Marchena ha optat per ajornar la decisió i guanyar temps, conscient que negar ara aquest acarament resultaria tan difícil d'explicar com d'entendre. En algun moment o altre, l'haurà de concedir. Ho exigeix la lògica de la causa. Ho empara la pràctica del mateix Tribunal Suprem que, durant el judici dels GAL i a iniciativa pròpia, va manar celebrar diversos acaraments entre els responsables polítics implicats, des del ministre José Barrionuevo, al governador de Biscaia, Julián Sancristóbal, o el secretari dels socialistes bascos, Ricardo García Damborenea.

En el Parlament l'oposició també ha plantejat el seu particular acarament al president Torra i el seu Govern. Amb la retirada tàctica de la CUP, socialistes, comuns, populars i taronges han guanyat per un vot una moció que exigeix qüestió de confiança o eleccions. Com Marchena, el president ha optat per ajornar la decisió. Però tampoc no li quedarà cap altre remei que fer alguna cosa que demostri que disposa d'aquesta majoria ordinària que permet governar. La política, com la justícia, té la seva pròpia lògica i sol resultar imparable.

Emparar-se en l'argument dels diputats que no poden votar per invocar la seva pretesa majoria no passa d'excusa de mal pagador. Podien haver-los reemplaçat, van preferir no fer-ho i aquest és el preu. Resulta evident que l'oposició és completament incapaç de presentar una alternativa de govern i només sap sumar per tombar el govern Torra. Però la irresponsabilitat o l'avantatgisme de l'oposició no atenuen la responsabilitat de qui estigui al capdavant del govern.

El president i el seu executiu tenen l'obligació d'acreditar que disposen de la majoria per governar i tirar endavant el seu programa en el Parlament. Per a això no ha d'escollir necessàriament entre les opcions extraordinàries que li ha plantejat l'oposició, pensant en el seu propi benefici. També pot apostar per una cosa tan normal com provar d'aprovar uns altres pressupostos.