Hi havia moltes opcions que acabés passant i així ha estat. El famós hàmster del procés del meu amic Jordi Basté ha acabat tancat en una ratera. Oblidin-se de les pomposes crides a la unitat i les patriòtiques declaracions invocant a la nació, al poble o a la Història. Quedin-se només amb els fets. Les proves semblen irrefutables en vista dels anuncis i contraanuncis d'acords, acords matisats i desacords camuflats. Uns i d'altres han caigut en la seva pròpia trampa.

A JuntsxCat només li val investir Carles Puigdemont a distància i, des de la fortificada posició de president, ja es veurà com es provoca que al govern espanyol no li quedi cap altra sortida que asseure's a negociar, pressionat per una UE que no vol ni efecte contagi, ni efecte crida. A ERC l'únic resultat que no li val és investir Puigdemont i que aquest l'exerceixi telemàticament. Primer perquè seria un greuge per a la pacient i admirable resistència carcerària de Oriol Junqueras. Segon perquè a ERC continuen pensant que el PDeCAT està mort i només l'ha reviscut la marca de Puigdemont exercint com a president en l'exili; necessiten treure'l de l'equació per aconseguir, per fi, l'hegemonia en l'espai nacionalista.

Encara que aconsegueixin arribar a un acord in extremis sobre la investidura, sempre serà una majoria inestable perquè es basa en la mútua desconfiança

En els meus temps d'estudiant neomarxista això es deia contradicció estructural. Ara que ha triomfat la Teoria de Jocs es diu "dilema del presoner". Ja sabem com sol acabar: ambdues part es traeixen mútuament perquè resulta el més racional des del seu càlcul individual. Encara que aconsegueixin arribar a un acord in extremis sobre la investidura, sempre serà una majoria inestable perquè es basa en la mútua desconfiança i precària perquè ambdós tenen múltiples incentius per jugar-la a l'altre.

La qüestió no és Puigdemont sí o no, com erròniament insisteix el "torquemadisme" que domina la política i els mitjans espanyols, sempre desitjosos de tenir algú a qui cremar en la foguera. En el nacionalisme català no es dirimeixen qüestions personals, sinó un conflicte estratègic de llarg abast: o seguir amb l'estratègia de forçar els límits perquè sembla l'única manera d'assegurar que el govern espanyol acabi negociant una sortida, o donar per conclosa aquesta via i tornar a l'acció política per avançar cap a la independència dins de la vigent normalitat institucional.

Si a l'anomenat bloc constitucionalista hi quedés una mica de seny, l'estratègia de qualsevol amb un mínim sentit d'Estat seria aguditzar aquesta contradicció estenent ponts cap als partidaris de tornar a l'acció institucional. Però els partits no nacionalistes també es troben atrapats en la seva pròpia ratera d'oportunisme i tacticisme electoral: el que es mogui, mor esbocinat pels altres.