Els joves politòlegs solen qualificar la jornada de reflexió com una antigalla, una rèmora que ja no hi ha a cap dels països que, en el fons, ens agradaria ser. Posen la jornada de reflexió al sac de la prohibició de publicar sondejos l'última setmana o el vot pregat. Coses passades de moda com les camises amb volants, els pantalons de campana o un gintònic que només porti ginebra, tònica i llimona. És clar que també es queixen de com de poc proporcional resulta el nostre sistema electoral i com beneficia els partits grans i les circumscripcions més petites, però l'endemà, amb els resultats a la mà, es lamenten per la fragmentació i la inestabilitat que produeix tenir a tant partit petit i a tant nacionalista en el Congrés sense cap partit gran de veritat com els que hi havia abans.
Deu ser perquè vaig votar per primera vegada en les eleccions de 1986 i perquè ja soc molt gran, però a mi la jornada de reflexió m'agrada. Em passa el mateix que amb el vot pregat, que també m'agrada; deu ser perquè visc a Galícia i he vist votar els morts en l'emigració durant dècades. Està bé que, almenys durant 24 hores, deixin de sonar els jingles a les ràdios, s'aturi l'esgotadora exhibició de candidats i candidates fent fogosos dúplexs televisius i els tertulians i analistes deixem d'atablar amb les nostres agudes interpretacions de la realitat i les nostres saberudes projeccions de resultats. S'agraeix el silenci, encara que només sigui perquè almenys no hi ha soroll.
Entrem en campanya després d'una precampanya de mesos on el govern s'excusava en estar en funcions per treure's de sobre els problemes i l'oposició s'aprofitava que estava en funcions per llançar-li tots els problemes a sobre
Si les campanyes de quinze dies els semblaven inútils, suposo que estaran d'acord amb mi en què aquesta d'una setmana suposa, a més, un absurd que només serveix per generar una contaminació acústica exasperant. Entrem en campanya després d'una precampanya de mesos on el govern s'excusava en estar en funcions per treure's de sobre els problemes i l'oposició s'aprofitava que estava en funcions per llançar-li tots els problemes a sobre. Ara votarem diumenge després d'una "campanyeta" on els candidats han fet molts mítings i s'han fet moltes selfies, però s'han estalviat moltes explicacions perquè no hi havia temps i s'havia d'anar a l'acte següent.
Aprofitin aquesta treva momentània en l'enrenou en què s'ha convertit la política espanyola. Busquin, comparin i elegeixin i si troben alguna cosa millor, votin-ho. Pensi en les coses que veritablement li importen i l'afecten. Després examini què proposen les opcions que li semblin millor, quin és la seva credibilitat a l'hora de proposasr-ho, en quin confia més i qui el representa millor. Afirmen els gurus de la comunicació política que ara el que ven és apel·lar als sentiments dels votants i moure les nostres emocions més bàsiques. Com més ens busquin les entranyes les maquinàries electorals, més ens hauríem d'entossudir a votar fent servir la raó i el càlcul. És de sentit comú. Ja ho cantaven Os Resentidos: estem en guerra, però cal reflexionar.