A falta de substància penal i davant del vacil·lant cas que presenta la fiscalia, la vista de la Causa especial 20907/2017 s'ha convertit en un judici a la política... del govern de Mariano Rajoy. Els qui debaten encara si estem o no davant d'un judici polític tenen una nova categoria per entretenir-se. Després de les declaracions dels acusats, la desfilada de ministres de l'anterior executiu ens ha deixat una desena d'hores que han aprofitat per defensar la seva gestió, però han malgastat com a aportacions rellevants per a la causa penal. Com repeteix amb freqüència el president del tribunal, Manuel Marchena: estem perdent el temps.
La successió de testificals dels membres de l'anterior govern només va servir perquè tornessin a explicar-nos que van fer el que havien de fer i que la culpa de totes les desgràcies i problemes que van venir a conseqüència de les seves decisions recau en els altres. El contrapunt el va aportar el lehendakari Urkullu, que sí que es va comportar com un testimoni capaç de recordar amb precisió fets i detalls, disposat a contestar amb claredat a les preguntes i delimitar la seva tasca com a mitjancer entre president i president. El ridícul el va fer Vox, cridant a un Xavier Domènech que ni era a Barcelona el dia dels fets.
La visió oferta pels testimonis de Soraya Sáenz de Santamaría, Cristóbal Montoro o Juan Ignacio Zoido no pot resultar més precària i depriment per a l'estat espanyol. El govern espanyol s'informava per les televisions i els digitals. Els preocupava molt la situació de violència potencial, però no van tenir un minut per despenjar el telèfon i trucar als responsables policials en primera línia, per assabentar-se de què estava passant realment. Les càrregues policials les van ordenar els operatius i en la dimensió política no hi havia res a decidir o fer perquè tot era il·legal.
És curiós el que passa amb la sobirania; per ser un concepte abstracte que no li importa a la gent, s'ha de veure quants greuges es cometen en nom seu
La conclusió resulta òbvia: la presumpta rebel·lió, el cop del qual Pablo Casado o Albert Rivera malparlen amb tanta indignació, va ser gestionat al seu criteri per un coronel de la Guàrdia Civil, Pérez de los Cobos, a qui els responsables polítics no trucaven i amb qui fins i tot sembla que procuraven no parlar gaire; no fos que calgués prendre alguna decisió i ficar-se en política, que ja deia Franco que era una cosa que ell mateix procurava evitar.
Mariano Rajoy ho va resumir millor que cap dels seus ministres: la cosa pintava malament des del principi, el va avisar per activa i per passiva, però la sobirania nacional no es negocia. És curiós el que passa amb la sobirania. Per ser un concepte abstracte que no li importa a la gent i que no paga ni les escoles ni els hospitals, s'ha de veure quants greuges es cometen en nom seu.
Encara que, sent justos, no tot ha estat en va. Escoltar el president del govern espanyol afirmar que no li van dedicar gaire temps a valorar si es declarava l'estat d'emergència, alarma o setge, aporta una dada de rellevància penal indiscutible per valorar l'escassa entitat que el poder executiu atribuïa a la presumpta amenaça rebel. L'última vegada que un govern espanyol va fer front a una sedició, després condemnada penalment, la protagonitzada pels controladors aeris, no va tardar ni 24 hores a declarar l'estat d'emergència. I això no és una opinió, és un fet.