Com en les curses llargues i disputades, els corredors del campionat català arriben a la recta final exhaustos i amb evidents símptomes de cansament. Es compleix una de les condicions que solen precipitar els finals: la majoria dels protagonistes estan esgotats i ja només volen acabar amb això i passar a una altra cosa.

A les files dels partits no nacionalistes s'escampen el desànim i la divisió. Després de diversos mesos de treballar per a Ciutadans, tant el PSC com el PP semblen haver-se assabentat per fi que només hi ha un guanyador en aquesta estratègia d'amb mi o contra mi i es diu Albert Rivera. Ciutadans s'ha quedat sol però ni li importa ni el preocupa. La seva estratègia és com pitjor, millor. Els comuns s'han tancat en la seva crisàlide i fins que no rematin la seva metamorfosi no comptaran per a gaire.

El govern de Rajoy també s'ha cansat de treballar per als taronges, penant en un permanent estat de bloqueig per no veure's sotmès a judici sumaríssim davant del tribunal de la santa inquisició constitucionalista que presideix Rivera. Sembla clar que a la Moncloa s'ha instal·lat la filosofia del "laissez faire, laissez passer" a tot el que vingui de Catalunya dins d'un ordre i s'abandona a poc a poc l'estratègia del no a tot, sigui el que sigui.

O es pacta un candidat viable i es forma govern amb la majoria ja aclarida, o es repeteixen les eleccions

El PNB també s'ha cansat d'esperar per aprofitar la seva posició estratègica i obtenir avantatges tan substancials com legítims. El nacionalisme basc no té cap obligació de pagar que el nacionalisme català no sàpiga posar-se d'acord. La clatellada monumental que li han clavat Rajoy i el PNB als de Rivera amb les pensions hauria de figurar per dret propi al manual de les jugades polítiques mestres.

En el nacionalisme català també es detecta l'enorme cansament acumulat després de quatre mesos de donar voltes i més voltes sobre si mateixos. Al president Puigdemont se li acaben les excuses i els arguments per provocar una repetició electoral mentre afirma que no desitja tornar a les urnes. Als qui veuen imprescindible fer a un costat Puigdemont per recuperar el govern se'ls acaben les coartades per fer-ho mentre proclamen en públic la seva fidelitat més enllà del valor i qualsevol sacrifici.

Ja no queda més on elegir ni on córrer. O es pacta un candidat viable i es forma govern amb la majoria ja aclarida, o es repeteixen les eleccions. Només Puigdemont sembla disposat a assumir el risc de repetir comicis i quan tots menys un volen alguna cosa, normalment s'imposa la majoria.