La setmana de passió i missatgeria que acaba de patir el nacionalisme català ha tingut una gran virtut: ha tret a la llum amb tota la seva cruesa la crisi que es pretenia amagar rere una aparença d'unitat que ha resultat ser tot cartró pedra. La política sempre s'obre camí quan la realitat aconsegueix superar la ficció.

La pressió exercida sobre el president del Parlament, Roger Torrent, arran de la suspensió del ple d'investidura, els amargs missatges d'un president Carles Puigdemont que se sent tan sacrificat com el vicepresident Oriol Junqueras en recordar a Twitter els seus dies i les seves nits a la presó, o l'allau d'idees i solucions imaginatives que han començat a brollar, revelen que no som davant d'una mera disparitat de criteris o una divisió d'opinions. Som davant d'una autèntica crisi existencial i una descarnada lluita pel poder i la supremacia en l'espai polític nacionalista.

El dilema existencial es debat entre continuar empenyent la via unilateral, amb l'objectiu d'acabar forçant a negociar un govern espanyol atrapat entre la paràlisi institucional i la pressió dels seus socis europeus, o constatar que la via unilateral ja no té més recorregut i s'imposa recuperar les institucions i l'acció política institucional per continuar avançant en l'agenda independentista amb una estratègia viable.

No està ni de bon tros clar que tornar a les institucions resolgui la situació penal dels empresonats o garanteixi la recerca d'una solució política

La lluita pel poder es lliura entre els qui representen i han fet la seva carrera entre les elits polítiques nacionalistes tradicionals, bé a ERC bé a Convergència, i els qui han vist la seva oportunitat i s'han apuntat al moviment sorgit entorn de la figura del candidat Puigdemont.

El dilema existencial no té una sortida fàcil i la lluita pel poder no està decidida. Com bé diu Puigdemont en els seus missatges tan oportunament robats, no està ni de bon tros clar que tornar a les institucions resolgui la situació penal dels empresonats o garanteixi la recerca d'una solució política. Molt menys clar sembla que persistir en la via unilateral acabi en una negociació amb el govern estatal i el cessament de les hostilitats judicials. Quant a la lluita pel poder, l'únic clar és que ningú no suma en solitari prou vots i uns i d'altres es necessiten mútuament per sumar la majoria.

Totes les altres coses, soroll i espectacle. Les crisis polítiques mai no es resolen fins que l'opinió pública decideix qui és el dolent i qui és el bo. Ningú no vol ser el dolent, el traïdor que va canviar la utopia pel realisme i els principis pel pragmatisme, però tard o d'hora a algú li toca ser-ho i assumir les conseqüències. Fins aleshores, crisi i perdre temps i oportunitats.