Abans d'aquest mateix estiu, cada vegada que es demanava votar a Catalunya, l'única resposta era no. Per sostenir la negativa els autoproclamats partits constitucionalistes, especialment Partit Popular i Ciutadans, invocaven solemnement la defensa del mateix Estat espanyol que ara arrosseguen pel fang cada vegada que el comissari Villarejo els diu que saltin. Per mi, continua sent un misteri com ha pogut sobreviure l'Estat espanyol a l'única dreta europea que posa en perill el seu Estat cada vegada que tenen ocasió.

La moció de censura i el canvi de govern ens van portar la decisió de tornar a parlar. A la tornada de l'estiu ja estàvem discutint què calia votar. Més autogovern, deien a Moncloa; autodeterminació, recordaven des del Palau de la Generalitat. La cosa anava tan bé que s'arribava a acords en la comissió bilateral, els rampells dialèctics de populars i Ciutadans no passaven de focs d'artifici i, fins i tot, Josep Borrell va sortir a dir que li semblava malament l'extemporània i desmesurada presó incondicional dels presos catalans, que el jutge Pablo Llarena manté sense més argument que la seva autoritat.

Per raons que se m'escapen, Pedro Sánchez ha decidit que Nova York era un bon lloc per recordar als independentistes que o cooperen o eleccions

Estava clar, no podia durar. L'afició al drama tira molt en la política espanyola i catalana. Per raons que se m'escapen, Pedro Sánchez ha decidit que Nova York era un bon lloc per recordar als independentistes que o cooperen o eleccions. S'entén que se sent exposat després d'aquesta espècie de Gran Hermano VIP que s'entossudeixen a protagonitzar els seus ministres o, fins i tot, que el superi la necessitat d'avisar els seus socis que no s'excitin amb l'olor de la sang. Però aquestes coses es fan en privat i discretament. Ni era el lloc, ni era el moment, ni calia avisar quan les coses anaven rodant al seu ritme.

La resposta del president Torra ens ha portat una mala notícia i una de bona. La mala notícia és que tornem al "i tu més" i, si algú no l'evita, es corre el risc de tornar a enredar-nos en una altra Champions League de repartiment de culpes; més encara amb l'aniversari de l'1-O. La bona notícia és que ha aprofitat per posar a la taula l'exemple de l'acord entre Quebec i l'estat canadenc. Ja tenim una idea per començar a fer realitat aquest consens sobre la necessitat de votar. Continuïn parlant. No es distreguin, que això és important.