Habemus president, i Albert Rivera i els seus hiperventilen. Poques vegades una reacció causa-efecte s'ha apreciat de manera més clara i òbvia en la sempre difusa política espanyola. Ha quedat clar que la designació de Quim Torra representa una bona notícia per als qui busquen solucions i una pèssima novetat per a qui només vol alimentar l'enrenou i repartir-se els guanys dels enredaires.

A Madrid els de Rivera en tenen prou que no estigui imputat per donar suport a un candidat del mateix PP al qual declaren podrit i desnonat per la corrupció. A Barcelona, a més de no estar imputat ni empresonat, el candidat ha de tenir el Twitter net i un certificat de bona conducta firmat pel capellà de la seva parròquia.

Queda clar que a Ciutadans només li funciona l'enrenou a Catalunya. A més enrenou, més vots. És el seu únic principi i la seva única estratègia. Les solucions els produeixen pànic i atacs d'histèria electoral. El seu programa polític com a força més votada es redueix a condemnar tot allò que facin tots els altres, independentistes o no. Al món taronja només hi ha un color bo: el seu.

Han guanyat els qui defensaven que el prioritari era recuperar les institucions i negociar des d'elles

La hiperventilació de Ciutadans ha assolit proporcions tan èpiques que, ara, fins i tot Mariano Rajoy esdevé còmplice de col·laboracionisme amb els nacionalistes i sospitós de delicte de lesa pàtria. La denúncia de Rivera sobre un presumpte pacte entre Rajoy, el PNB i ERC per donar una solució a la situació catalana, a més de merèixer-se diversos lliuraments monogràfics en el Cuarto Milenio 3 d'Iker Jiménez per ser una situació purament paranormal, reflecteix fins a quin punt la polarització que mobilitza la política a Catalunya ja no es produeix tant entre independentistes i no independentistes, sinó cada vegada més entre enredaires hiperventilats i solucionadors pragmàtics.

Carles Puigdemont ha guanyat la batalla però va camí de perdre la guerra. Ell volia eleccions i no n'hi haurà en el curt termini. Designar el candidat suposa un premi de consolació que dura el que tardi el nou president a descobrir que els Mossos es quadren al seu pas i al de ningú més i el que tardin els socis del PDeCAT i ERC a ocupar els despatxos i començar a manejar de nou la maquinària del poder.

El dilema estratègic que bloquejava el nacionalisme s'ha resolt. Han guanyat els qui defensaven que el prioritari era recuperar les institucions i negociar des d'elles. Han perdut els qui propugnaven mantenir l'estratègia del conflicte per forçar una negociació amb el govern espanyol. Només queda per comprovar si una victòria d'aquesta mena és definitiva i això només el temps ho dirà.