Sembla que hi ha massa confusió, aquests darrers dies, entre graus penitenciaris i lògica elemental. Deia l’advocat Jordi Pina, defensor de Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, que calia esperar el tercer grau perquè era “de manual". Si fos acceptat pel Departament de Justícia i Marchena no hi interferís, suposaria un règim obert. Per això costava d’entendre la roda de premsa del secretari de Mesures Penals quan anunciava que les juntes, després d’un intens debat i sense unanimitat, el mateix dia, a la mateixa hora, en tres centres penitenciaris força allunyats entre sí, varen fer la mateixa proposta de classificació de segon grau per als nou presos. Reconeixia que complien requisits del tercer grau, com ara tenir una xarxa de suport familiar, però les elevades penes de presó, de fins a 13 anys, ho dificultaven. Semblava que no s'adonava que aquestes penes de presó, tan altes, eren el nucli dur de la sentència venjativa d’un judici farsa. I que la injustícia continuava en l’embolcall tècnic dels arguments que entraven en la seva “lògica” mancada de coherència. Seguia, fins i tot, en les insinuacions que aquest camí de “professionalitat” es podia permetre imitar la divinitat escrivint recte amb línies tortes. O, en paraules més planeres, fent-se el murri... i ensopegar per enèsima vegada en la mateixa pedra.
No es pot anar qualificant separadament, sense greu perill per a la nostra estabilitat mental, la sentència del procés del judici que l’origina. I tampoc es pot separar la sentència, tan pesada en anys i duresa, de la manera com es vol fer complir. Considerar (pels que ho fan) el judici com a just, la sentència com injusta i les propostes de compliment com a meres qüestions tècniques oblidant la lògica repressiva de tot el recorregut, ens destarota el raonament i ens roba encert i perspectiva. No es pot trivialitzar el dur missatge repressiu, l’escarment per exercir drets, ni per inspiracions tàctiques, ni per interessos de curta durada i volada. Ni tampoc per fortificar faccions o tirar-se els arguments d’uns a la cara d’altres. El que sembla urgent, en canvi, és no retallar context i veure, en tota la seva gravetat, la singularitat de la gran injustícia, sense punts i a part. Judici, sentència i compliment són una i la mateixa cosa. Peces de la mateixa maquinària traduïda ara en creus que s’acumulen dia a dia en el calendari de la cel·la mentre continua l’ofec de les visites separades per un vidre.
El pitjor de caure en la lògica de la coerció és la miopia d’ignorar la magnitud de la maquinària repressora perquè no sabem veure totes les peces que la componen
S’arriba a la ironia suprema quan, tractant-se de preses i presos polítics, es dona l’argument de la reinserció. De quina reinserció es parla? Descartada, per lògica elemental, la reinserció laboral, nego que es pugui comparar l’independentisme amb drogoaddicció sense caure en una derivada que podria agermanar Mas de l’Enric, Puig de les Basses, Lledoners o Soto del Real amb els gulags que signifiquen detencions arbitràries, interrogatoris amb garanties legals escadusseres, destrucció de la persona, de la seva salut, física i mental, i la de les famílies, mentre passen anys perduts sense cap altre sentit que la venjança... No, oi?
Finalment, els intents fallits de preservar als avaluadors de pressions quan no són sols ells, sinó que som totes i tots, els que venim pressionats de casa, és una manera més d’escapçar la veritat. El pitjor de caure en la lògica de la coerció és la miopia d’ignorar la magnitud de la maquinària repressora perquè no sabem veure totes les peces que la componen. I no entenem que hem de crear anticossos davant les mentides i la complaença,i que no denunciem amb prou força el segrest de la vida familiar i quotidiana de la Carme Forcadell, la Dolors Bassa i de tots els altres presos polítics. Hem de seguir defensant els nostres drets fent també molt més per compensar les abraçades que no reben, les complicitats ignorades i les rialles i rebequeries de fills i nets que es perden per sempre. I el buit immens de no ser una més, a l’hora de dinar, entorn de la taula.