Hi ha cartes d’amor o de denúncia que, quan tracten de temes sentits i compartits, es reprodueixen una i mil vegades. No cal estar d’acord amb tot l’escrit, però la condició bàsica és que s’hi expressi un sentiment, un dubte, un greuge, una recança, un temor àmpliament compartit. És així la carta de la Clara: una argumentació que poques vegades s’ha pogut llegir en una fórmula tan valenta, amb tanta economia d’adjectius i sense cap estalvi en sinceritat. Cartes com aquesta haurien d’haver estat mencionades i/o reproduïdes en molts més mitjans. I també, per a les autores de textos com aquest, s’haurien d’obrir més sovint pantalles, càmeres i micròfons per ampliar, matisar o arrodonir els punts de més controvèrsia. Però, sobretot, aquestes cartes s’haurien de contestar, com una obligació de respecte i pedagogia. Amb la mateixa franquesa i sinceritat. Perquè caldria veure totes les facetes d’un fet tan diamantí que porta, per una banda, a afirmar que la desescalada política ha estat un error, mentre per l’altra banda segueix la davallada als inferns. Sembla que es vol fer veritat el terrible auguri de Dante Alighieri a l’entrada a l’avern de la Divina Comèdia: “lasciate ogni speranza…”

No sols en les facècies de joc hem après que la banca sempre guanya: és de jugador foll augmentar (i més si es fa amb plena consciència) els beneficis i la fortalesa dels amos del casino. Cal reblar tots els punts forts d’atac i defensa, i no es pot afeblir la posició de Catalunya a Europa ajudant a l'estabilització de les estructures de poder espanyoles a través del Congreso, o reclamant, com si ens la creguéssim o a manera de mantra, la taula del diàleg. I, sobretot, haver ensorrat les mobilitzacions a Catalunya. Ponsatí afirma a la seva carta que s’ha contribuït a fer fort un govern feble com és el de Pedro Sánchez. Però aquest Gobierno, que tant li agrada autoqualificar-se de progressista, sap perfectament que no hi ha un win-win en les relacions entre l’Estat i Catalunya. Des del Decret de Nova Planta ençà, passant pel 155, si Espanya guanya, Catalunya perd… però que es perdi per l’acció i el tarannà mentrestantista del Govern de la Generalitat és, per a la Clara Ponsatí, del tot incomprensible.   

Clara, jo també estic farta de veure construir la nostra debilitat, de sentir tanta mentida i que, quan el benpensant es posa seriós, m’ennueguin tants arguments ad hominem. Estic cansada de la fal·làcia de donar per fet que no pot ser veritat el que s’afirma si no es tenen prou qualificacions (segons el fiscalitzador de les lògiques perverses) per defensar una tesi alternativa a les veritats del poder o dels seus comentaristes a tant l’hora       

Segons la consellera exiliada, oferir la desescalada del conflicte ha estat una pífia "que paguem tots" perquè tots els aparells de l'Estat, lluny de desescalar, han aprofitat la feblesa del govern Aragonès "per accelerar el procés d'assimilació i dissolució de la nació catalana i de les nostres llibertats". I suma a l’equació estabilitzadora els Jocs Olímpics d’Hivern, l’espionatge ademocràtic de Pegasus i el conflicte creat sobre l'idioma a les escoles. En canvi, des del govern de la Generalitat es mostra una indignació que no s’allarga al tercer dia, per seguir fent apel·lacions al diàleg com una manera de comunicar que no serem un problema pel nacionalisme espanyol. I, de passada també pels unitaristes i brigades patriòtiques i, sobretot, per a les forces econòmiques tan interessades en l’estabilitat, la unitat de mercat i el benestar dels Borbons de totes les edats. A Madrid, ens adverteix Ponsatí, "ho han entès i actuen en conseqüència. Això afebleix les nostres institucions de manera immediata, però tota la societat catalana pagarà els plats trencats". Tota la societat, sí. Però per sobre de tot, pel vessant econòmic, treballadores i treballadors. I pel vessant de la consciència i la raó, les persones demòcrates i conseqüents.

Clara, jo també estic farta de veure construir la nostra debilitat, de sentir tanta mentida i que, quan el benpensant es posa seriós, m’ennueguin tants arguments ad hominem. Estic cansada de la fal·làcia de donar per fet que no pot ser veritat el que s’afirma si no es tenen prou qualificacions (segons el fiscalitzador de les lògiques perverses) per defensar una tesi alternativa a les veritats del poder o dels seus comentaristes a tant l'hora. I així, acabar reacceptant l’autonomia, el blanquejament de la corrupció, o els espionatges de Pegasus. En els arguments ad hominem és determinant qui defensa les idees que no convenen al poder o en fa mal ús de la retòrica, i es desacredita a la persona per desacreditar les seves propostes. No es critica el contingut dels arguments ni es demostra, per exemple, que l’autonomia no és cap aprenentatge necessari per aprendre a gestionar bé a major honor i glòria de l’Estat unitarista “que nos hemos dado entre todos”, ni una escola permanent de vassallatge amb besamans incorporat, automeynsteniment i covardia. Els neoconversos al pensament únic del diàleg rebutgen ara la ruptura i no s’adonen que en un mètode d’èxit hi ha un espai central per la mobilització, uns moments determinants de mediació, i un diàleg mai unilateral que imposa igualtat i mai submissió.

En un passatge important de la carta de la Clara Obiols al president Aragonès es diu:

“La pitjor conseqüència de l'estratègia que lidereu és la desmoralització, fruit del descrèdit a les idees que han estat al centre de les nostres possibilitats d’alliberament quan des de la suposada moderació, caricaturitzeu l’independentisme rupturista com un actor abrandat i irracional, ensorreu les idees fortes que ens van alçar contra l’ocupació i manlleveu als catalans la possibilitat de construir un futur lliure i independent. Perquè només podem combatre els intents de l’Estat de fer-nos claudicar i desaparèixer des de les conviccions i el gust per la Llibertat”.

És el gust per la llibertat el que ens fa nació. I via fora!