Un dels pocs avantatges que els catalans podem aprofitar ara mateix per fer política és que, a Europa, tothom està igual o més desorientat que nosaltres. Feia molt temps que la base del país no tenia tan pocs incentius per imitar els castellans, els francesos o fins i tot els anglesos. Els nostres veïns estan culturalment desfets, i el que ha passat amb Rodalies i el PSC és la punta de l’iceberg d’una decadència que va més enllà dels secrets de la gestió o del tracte colonial que rep l’anomenada Espanya assimilada.

Els estats nació europeus han mort d’èxit. Encara funcionen per inèrcia, però els mecanismes que els havien sostingut es van tornant deficitaris, i la població que els finançava se sent cada cop més desprotegida. La tecnologia ha abaratit tant el cost del benestar que ha corromput els valors universals i les forces del mercat que havien donat una vida genuïna —i una fama irresistible— als estats del continent. Els governs miren de fer durar l’Antic Règim important mà d’obra barata, però el progrés científic ens recorda cada dia que ni tan sols el capitalisme es pot saltar la història.

La crisi de l’estat nació europeu es notarà a Catalunya més que enlloc, perquè la burgesia i les classes populars que van liberalitzar Espanya eren eminentment catalanes. La vella Europa es recolza en Pedro Sánchez perquè Madrid és la capital del continent que té més necessitat, política i econòmica, de preservar les estructures actuals. Els castellans solen aferrar-se als sistemes decadents perquè, quan van mal dades, confien a caure tou sobre nosaltres. La crisi financera de 2008 ja va enxampar els castellans amb el peu canviat, igual que el col·lapse dels imperis de l’Europa central, un segle abans.

Catalunya encara no s’ha cobrat l’esforç que va fer per europeïtzar Espanya

Quan els estats nació moderns començaven a gestar-se, Larra va escriure que Espanya era el prostíbul d’Europa, el forat on es discutien els límits de les idees noves. Això no crec que hagi canviat. El que ha canviat és la capacitat de Madrid de tancar els catalans dins de la gàbia espanyola. Feia segles que els problemes dels catalans no s’assemblaven tant als problemes de la resta d’europeus. Madrid ha esdevingut un punt de xoc d’abast europeu i fins i tot occidental, justament perquè ja no pot confinar el conflicte amb Catalunya dins les fronteres espanyoles. Catalunya encara no s’ha cobrat l’esforç que va fer per europeïtzar Espanya, i els propers anys potser tindrà l’ocasió de fer-ho.

Com tants pobles oprimits, els catalans han tendit més a pensar què podia fer Europa per la seva llibertat que no pas què podien fer ells per Europa. Però el futur de Catalunya —i potser la seva supervivència— dependrà de si som capaços de generar una classe social pionera, amb prou ambició i musculatura polítiques per impulsar canvis d’un cert abast: com ho va fer la burgesia, quan Catalunya era un dels països més rics d’Europa; com ho va fer el moviment obrer, quan Barcelona era la rosa de foc; i com ho va fer la classe mitjana mentre va existir com a força real, capaç d’endossar l’Estat de les autonomies a l’exèrcit franquista i de forçar un referèndum d’autodeterminació.

Els partits nous, la regeneració de les estructures burocràtiques i representatives, la classe política nova: tot això vindrà després. L’aparició d’Aliança Catalana, o la resistència d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a deixar-se matar per la justícia espanyola, ens dona marge i ens ajuda a guanyar temps, però no resoldrà res. El problema de Catalunya —igual que el d’Europa i el d’Espanya— no és de caire tècnic, sinó espiritual; per això el gest de Sílvia Orriols ha generat tantes expectatives. El problema no és com gestionem millor els recursos, sinó quins somnis perseguim perquè el benestar i la tecnologia no ens converteixin en titelles d’una societat improductiva, desmotivada i indefensa.

Si aquests somnis es podran perseguir democràticament o no, ja són figues d’un altre paner.