Un cop el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha avalat, com tot feia preveure, la llei d’amnistia, aprovada el 2024 com a part de l’acord d’investidura de Pedro Sánchez subscrit entre el PSOE i JxCat i ERC, ara la pregunta que es fa tothom és què faran els òrgans judicials espanyols: l’aplicaran d’una vegada conformement a la doctrina fixada des d’Europa o també se la passaran per l’engonal com han fet fins ara? El temor ha estat sempre el mateix —I si Europa avala l’amnistia i Espanya no l’aplica i no deixa que Puigdemont torni?— i a hores d’ara ni tan sols la sentència del TJUE, malgrat la contundència dels arguments en favor de la mesura de gràcia, l’ha esvaït.
No tan sols això, sinó que, de fet, l’opció que guanya força a mesura que transcorren les hores és que, hagi dit el que hagi dit Europa, Espanya procedirà com és habitual i, a la quixotesca manera, efectivament es passarà per l’engonal la decisió del TJUE. O és que algú s’ha imaginat mai que la casta judicial dels Manuel Marchena, Pablo Llarena, Carmen Lamela i companyia deixaria que Carles Puigdemont tornés a Catalunya —l’aparició de vuit segons del 8 d’agost del 2024 a Barcelona, el dia de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, va ser una boutade— d’altra manera que no fos emmanillat? Mai no permetrà que trepitgi sòl català en llibertat, aclamat pels seus seguidors com si d’un nou triomf davant la justícia espanyola es tractés, que és el que seria realment.
Tant els és si prevariquen perquè, com que ho fan i no els passa res, tenen carta blanca per fer i desfer com millor els plagui
Dit d’una altra manera, el Tribunal Suprem (TS), que és l’òrgan al qual correspon l’aplicació de l’amnistia als encausats per la celebració del referèndum d’independència del Primer d’Octubre del 2017, i l’Audiència Nacional (AN), que ha de fer el mateix en el cas dels membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) acusats de terrorisme, no la pensen aplicar independentment del que ha resolt el TJUE i del que sentenciï el Tribunal Constitucional (TC) d’acord amb la doctrina europea. Tant els és si prevariquen, que de fet és el que fan des del primer moment, perquè, com que ho fan i no els passa res, tenen carta blanca per fer i desfer com millor els plagui. Ara com ara, i a diferència de tots els afectats que lògicament volen que l’amnistia se’ls apliqui de manera immediata i sense més dilacions, abans fins i tot que els jutges se’n vagin de vacances, el missatge que arriba des dels tribunals espanyols és que no hi ha pressa, que s’ho agafaran amb calma i que quan toqui —per no dir quan els sembli— ja veuran què decideixen.
El primer que s’ha de pronunciar és el TC, sobre els recursos d’empara presentats pels condemnats justament per no haver estat amnistiats, però no té previst fer-ho fins a la tardor, i després ja es veurà què fan, i quan ho fan, el TS i l’AN. En tot cas, val més que ningú no es torni a fer il·lusions que després s’acaben esvaint com la boira baixa un dia d’estiu, que tampoc aquesta vegada, encara que faci l’efecte que és la definitiva, ho serà. I si, per una d’aquelles coses, ho és, molt millor per a tothom. Però els tribunals espanyols no defrauden mai, no ho han fet fins ara des que el jutge instructor del TS Pablo Llarena es va inventar aquella acusació de rebel·lió tumultuària que més aviat semblava un relat de mal gust que no pas una argumentació processal seriosa i, ateses les circumstàncies, tampoc no ho faran a partir d’ara. De fet, el mateix magistrat ha tingut la barra d’afanyar-se a fer saber que no pensava aixecar l’ordre de detenció del líder de JxCat perquè, segons ell, la sentència del TJUE no l’afectava. Ja es poden escarrassar tots plegats, inclòs el mateix president de la Generalitat, Salvador Illa, a reclamar una aplicació "ràpida, diligent i integral" de la llei d’amnistia, que tots els indicadors apunten que la justícia espanyola se la tornarà a passar, efectivament, per l’engonal. Els més optimistes de la colla que creuen que instàncies com el TS no hi tenen res a fer en la negativa a implementar-la, s’ho hauran de fer mirar.
El resultat d’una situació tan rocambolesca com aquesta pot provocar que alguns dels encausats es quedin als llimbs a perpetuïtat, penjats sense cap possibilitat de reacció en cap sentit. Perquè, per exemple, mentre el TS no aixequi l’ordre de detenció que pesa sobre Carles Puigdemont si entra a Espanya, el 130è president de la Generalitat no podrà tornar a Catalunya sense risc de ser detingut —l’escenari s'aplica a la resta d’exiliats, els exconsellers Lluís Puig i Antoni Comín—, que és exactament el contrari de l’esperit de la llei i de la sentència del TJUE. Però, determinats jutges espanyols, s’ha comprovat que són capaços d’això i de molt més, encara que sigui a costa d’amargar-li la vida a algú, que és el que han pretès des del primer dia amb el líder de JxCat. Una mala jugada que, més enllà de les discrepàncies polítiques lògiques que hi ha entre els representants dels diferents partits, és del tot reprovable i hauria de ser condemnada sense pal·liatius per tothom.
La sensació és que a Espanya hi ha tribunals que poden actuar amb total impunitat i el problema és que no hi hagi ningú, dintre del mateix Estat espanyol o des de les institucions de la Unió Europea (UE), que els ho impedeixi. Vol dir que als qui governen a un lloc i a l’altre ja els va bé que sigui així i que hi hagi algú que faci la feina bruta? Vol dir que els qui governen a un lloc i a l’altre no tenen capacitat de fer res perquè ells també estan sotmesos a les directrius dels poders ocults, que són els que manen de veritat? Sigui com sigui, la insubmissió de determinats segments de la judicatura espanyola posa en qüestió els fonaments mateixos de la democràcia tant a Espanya com a Europa, on precisament els últims temps la qualitat democràtica ha estat en alguns casos en entredit.
Tot plegat fa que l’aval del TJUE a l’amnistia no es pugui considerar, malgrat les proclames interessades de Carles Puigdemont, d’Oriol Junqueras i d’altres dirigents de JxCat i ERC, una victòria de l’independentisme. Més enllà de les situacions personals que ajudarà a resoldre, políticament és la certificació de la rendició dels partits processistes a canvi de posar punt final a l’aspiració d’independència de Catalunya. Per això aquestes forces polítiques estan cada dia més allunyades de la gent que sí que continua volent la separació d’Espanya.