Haver aconseguit la llei d’amnistia que finalment s’ha acordat és un èxit sense pal·liatius de l’independentisme, que, amb el text aprovat, ha aconseguit el reconeixement implícit de la barbaritat de la repressió. Un èxit que s’ha forjat gràcies a dos factors decisius. El primer, la decisió de Puigdemont de no fer un plantejament de baix sostre i posar molt cara, políticament, la investidura de Sánchez. Podia haver plantejat altres tipus de negociacions de l’estil de les que han marcat els pactes d’ERC amb el PSOE durant tots els darrers temps, i que es resumien en un llistat de menudalles que sortien molt barates als socialistes. Però en posar l’amnistia damunt la taula, amb el terratrèmol que significava a Espanya, es va situar la negociació en l’àmbit de l’alta política, i a partir d’aquell moment, cap rebaixa ja no servia. De fet, Puigdemont va arrossegar fins i tot ERC, que mai no s’havia plantejat un repte de tal nivell. El segon factor decisiu va ser el NO de Junts a la votació del text, irresponsablement presentat pel PSOE al Congrés, malgrat no tenir l’acord tancat. També aquella vegada ningú no s’imaginava que Junts aguantaria el NO, i les pressions polítiques (ERC enlletgia Junts parlant de “manca de responsabilitat i de realisme") i mediàtiques varen ser colossals. Però novament fou la resistència de Junts a mantenir les posicions, el que va fer possible el miracle d’un text que ara sembla natural, i fa pocs mesos era totalment impensable.

No cal dir que s’acaba de fer una primera passa, i que ara vindrà molt de soroll politicomediàtic i molta merdejada judicial. Qualsevol toc de campanes assegurant que Puigdemont pot tornar aviat, seria molt agosarat, perquè la guerra judicial que la justícia patriòtica endegarà, especialment contra el seu objectiu primer, que és el president a l’exili, serà de molta càrrega de profunditat. Al Madrid irredempt hi ha una autèntica conjura per impedir que Puigdemont els torni a vèncer, com ha fet fins ara, i s’utilitzaran tots els paranys, mecanismes, instruments i poders que puguin, per tal d’impedir el seu retorn o, si més no, ajornar-lo el màxim possible. Emperò, facin el que facin, és un fet que l’amnistia deixa despullat el rei i la resta de poders de l’Estat que han emparat la barbaritat repressiva dels darrers anys. És, amb totes les lletres, una derrota.

Tenim amnistia, i ningú no ho imaginava. Tindrem referèndum?

La qüestió, però, més enllà del recorregut que tindrà l’amnistia; és com continuarà la legislatura, una vegada superada la pantalla inicial, i aquí s’obren totes les incògnites. La primera, la del mateix PSOE, sotmès a una brutal prova d’estrès amb el cas Koldo, que ja és el cas Ábalos, que comença a ser el cas Armengol i que podria ser ben aviat el cas Illa. Més que un escàndol de corrupció, es tracta d’una tempesta perfecta que suma un tema de corrupció, amb una situació dramàtica —la tragèdia dels morts de la covid— i uns personatges molt acolorits. De fet, aquest escàndol s’assembla molt al cas Roldán que, no ho oblidem, va ser l’inici del final de Felipe González. En tot cas, és evident que aquí el PP té molta carn per posar a la graella, i que la farà servir tota amb la demagògia pertinent i els altaveus mediàtics a tot volum. De fet, és probable que baixi decibels en el tema de l’amnistia —no endebades, ja li faran la guerra els jutges patriòtics—, i els pugi al màxim en el cas Koldo. Veurem com avança, però la possibilitat que aquest escàndol amagui moltes bombes retardades, és francament alta, i per molt que Sánchez es posi en modus arrogant i asseguri que hi ha legislatura llarga, tot és molt fràgil.

Si la capacitat de resistència de Sánchez davant d’aquest escàndol és la primera incertesa, la segona qüestió també està plena d’interrogants: com mantindrà l’independentisme el nivell d’alta política de la investidura en les negociacions properes. Novament aquí, la pilota se situa en el camp de Junts, atès que ERC ja ve de moltes renúncies, i no sorprendria que plantegés uns pressupostos amb el seu eufemístic —i en general ineficaç— “realisme”. Però Puigdemont va avisar que cada negociació tindria càrrega política i que estaria feta en clau de nació, i mantenir aquesta posició, amb un PSOE afeblit, i a la defensiva, no sembla fàcil. Per exemple, com i quan es plantejarà la promesa d’encetar el meló del referèndum? S’obrirà en el debat de pressupostos, o en altres debats clau? I si no és el cas, quina serà l’estratègia negociadora per mantenir l’alçada política? La qüestió nacional és l’altra bomba retardada d’aquesta legislatura, perquè el PSOE no es pot permetre més espants, i Junts no es pot permetre no plantejar-la. Tanmateix, si alguna cosa demostra el moment que vivim, és que les necessitats de la política fan de l’impossible, una possibilitat. Tenim amnistia, i ningú no ho imaginava. Tindrem referèndum?