Fa pràcticament deu anys que tenia ganes d'escriure aquest article. En Junqueras, en la boira del record dels dies de finals d'estiu del 2017 i en un dels múltiples dinars previs al referèndum, ho va pronosticar. Va preveure les detencions, la presó i la inevitable amnistia posterior al cap de deu anys si res no anava com calia. I res no va anar bé. De tot el que va succeir, en Raül Romeva l'altre dia a Sant Vicenç en treia, públicament, unes conclusions molt dures. Deia que el factor humà en la política està molt tocat. Oblidem massa sovint que els polítics són, sobretot, persones. I només els demanem coherència i resultats, obviant molt sovint l'enorme sacrifici al qual s'exposen quan fan el pas. Especialment, quan s'encaren projectes incerts, com el de la independència de Catalunya. Perquè els ciutadans som inevitablement exigents amb els polítics i massa sovint apliquem mentalment un filtre màgic, en què ells han de complir i nosaltres demanar.
El compromís dels polítics del procés s'ha demostrat, amb el temps, que era inassolible políticament. Però pel camí hem oblidat la càrrega personal que, individualment, cadascun d'ells ha hagut de pagar. Vides professionals, personals i familiars truncades. "S'ho van buscar", em direu uns. O "s'ho van merèixer", direu uns altres. "Ho sabien", afegireu. Cert. El compromís polític comporta riscos, en som tots conscients i especialment ells. En el seu cas, també, molt especialment, riscos personals. La quimera perseguida era la democràcia i el dret a l'autodeterminació, que tots sabem que tenen una aplicació complexa. Però en aquests dies en què els moviments dels enginyers del caos, com explica Da Empoli, ens posen a les portes del no-res, cal que tots els demòcrates ens felicitem per l'amnistia als líders del procés. Tots.
L'amnistia no és una derrota, però tampoc una victòria. Ni per als que l'han acabat concedint, ni per als que no han tingut més remei que demanar-la per retrobar una certa normalitat. L'amnistia ha de ser un reconeixement que no tot es pot fer de qualsevol manera. Ni en la política, ni en la justícia. Ni en cap altre camp. La corda només es tensa quan a tots dos extrems hi ha gent que estira. Ja sabeu que soc contrari a qualsevol violència. I per això, seguint el meu estimat Tucídides, soc partidari de la defensa a qualsevol preu de la democràcia i de l'estat de dret. Un dret que inclou, inevitablement, la llibertat personal, els drets socials i el dret a l'autodeterminació. L'amnistia és una eina que ens permet tornar a posar el comptador a zero, però que, malauradament, no ens evita tornar a cometre els mateixos errors.
Si deixem que guanyi el caos de l'extrema dreta (o de l'extrema esquerra), ni l'amnistia —que no n'hi haurà— ens salvarà del desordre extrem
La Catalunya, el món occidental i el món mundial d'ara s'assemblen molt poc al de fa deu anys. Han passat moltes coses al món, massa: la covid, la guerra d'Ucraïna, la de l'Iran, la d'Israel, l'arribada del trumpisme i de l'extrema dreta al poder, la victòria econòmica i industrial de la Xina, el canvi climàtic, la IA a tot arreu... I moltes que em deixo. També hi ha moltes coses en perill a Europa: la llibertat personal dels europeus —especialment els del nord—, la pau, l'OTAN, la demografia en decadència, la immigració en augment, la societat del benestar tocada, la gestió de les infraestructures obsoletes, el dèficit públic inassolible dels estats, la violència als carrers, la inflació, la manca d'habitatge, la gentrificació de les ciutats, l'abandonament del món rural, la rigidesa de les administracions públiques... continuo? I a Catalunya, a més de tot això, hi ha el perill del menysteniment de la llengua i l'afebliment del moviment de reivindicació nacional, cansat de perseguir quimeres.
Em deia un bon amic polític de la meva quinta que ja no sap com respondre a les noves generacions sobre totes aquestes qüestions massa complexes. Per això l'amnistia davant del caos arriba com una manera de fer tabula rasa, com un compromís amb el futur. Com una resposta tardana i maldestra a uns fets que no tenim ganes de reviure, tot i que sempre els tindrem presents. Si la lliçó és "ho tornarem a fer", és que no hem entès res. La lliçó ha de ser: ho pensarem tot molt millor, no recularem davant de la complexitat i plantejarem de manera realista el que calgui per lluitar per un demà millor. Si deixem que guanyi el caos de l'extrema dreta (o de l'extrema esquerra), ni l'amnistia —que no n'hi haurà— ens salvarà del desordre extrem. I no seran els polítics que patiran deu anys de captiveri físic i mental. Serem tots nosaltres que ens jugarem la llibertat, la democràcia i l'estat de dret.