Gaudim d’un grapat d’intel·lectuals poderosos que no engrandim prou. Un és Gabriel Amengual, catedràtic emèrit de Filosofia a la Universitat de les Illes Balears, professor de filosofia moderna i contemporània, sobretot d’autors alemanys. Ha estudiat a Münster, a Roma i a Barcelona, i és un dels nostres savis lúcids, amb un parlar deliciós, que sentim poc i caldria amplificar. És doctor en filosofia i teologia (dos doctorats), nascut a Santa Eugènia, a Mallorca, el 1943, i té la capacitat de saber difondre algunes claus que ens permeten navegar amb més nitidesa pels mars de la incertesa que ens aclapara. Ens sap explicar molt bé —i en un català ben polit— per què tenim com a coordenada general l’individualisme: tot sembla girar entorn de l’individu, i en molts aspectes pareix haver-se convertit en el valor bàsic. En el seu volum La religió en temps de nihilisme, editat per Cruïlla i la Fundació Joan Maragall, exposa com l’individu es reclou, i dona lloc al fenomen que vulgarment anomenem individualisme, que “consisteix no tant en l’autonomia com en la independència, o fins i tot en l’aïllament i la soledat, i en l’atomització: cadascú tira pel seu vent”.
Aquest tirar cadascú per la seva es fa palès en la manca de l'associacionisme a casa nostra i, per tant, manquen estructures socials. Quan l’individu es dissol es converteix en una dada. Amengual assenyala críticament que segons aquesta lògica, si volem saber l'opinió d’un individu, no cal parlar-hi, sinó que n’hi ha prou a mirar la classe social, la formació acadèmica, la seva posició econòmica. És un individualisme de la dada freda. El número.
Aquest individu que s’absolutitza cau en el narcisisme, en l’absolut autocentrament, l’hedonisme, la cura psicològica i la cura-culte al cos
Això condueix a la manca de personalitat i la despersonalització que ens du a manca de responsabilitat. Parafrasejant la filòsofa Adela Cortina, de la moral del camell, carregat de deures i obligacions, hem passat a la moral del camaleó, l’adaptació al medi. Amengual, el nostre savi, veu com la dissolució de l’individu es mostra en la massificació i el gregarisme, que no té res a veure amb la solidaritat i la cohesió social, ja que aquestes pressuposen persones subjectes de parla, de diàleg, de deliberació, decisió, acció i cooperació. El gregarisme, conclou, és la caricatura de la solidaritat. I aquest individu que s’absolutitza cau en el narcisisme, en l’absolut autocentrament, l’hedonisme, la cura psicològica i la cura-culte al cos. És molt pertinent el pensador mallorquí quan adverteix que el narcisista pot formar societat, però no comunitat. I aquesta és la nostra societat, centrada en l’individu narcisista, amb la seva necessitat de satisfer les seves necessitats, que per descomptat són infinites, i per tant es veuran, per descomptat, frustrades. La societat que en resulta és un conjunt mancat de projecte, de principis, de memòria. I a sobre aquesta societat exerceix un poder coercitiu i brutal sobre l’individu, aclaparat, que sense ideals compartits està desorientat. Un horitzó amb una societat materialista, adinerada, insolidària, infeliç, que sempre té més però sempre és menys, desigual, mal repartida, marginadora. El nihilisme, el buit, pot descriure aquest present desolador. Però per sort hi ha marge per a l’esperança, i aquí és on la proposta d’Amengual hi toca: no contraposa ingènuament la fe i una proposta, en el seu cas cristiana, com a antídot vàlid. Agafa el pensament de Leopold von Ranke, que ja al segle XVIII va sentenciar que “totes les èpoques són immediates a Déu”. El nihilisme permet esborrar tota distorsió de les imatges deformades de la religió. Purifica. És catàrtic, perquè fa net. Ara que els mitjans de comunicació enceten temporada i fan tantes renovacions, podrien tenir en compte els nostres Amenguals, gent que hi toca i que amb coneixement, trajectòria i senderi, té molt a dir.