Aznar sap que anar a les manifestacions serveix d’alguna cosa. Mentre aquí ens n’anem fotent de l’ANC i dels seus defectes (que hi són), i anem alimentant un estat de desànim que només pot oferir al món la imatge d’un país totalment desactivat, a Madrid saben que sortir al carrer serveix d’alguna cosa. Saben, també, que votar serveix d’alguna cosa i ni de broma se’ls acudiria abstenir-se en res: molt abans, muntarien una alternativa (com ja han fet amb Cs i amb Vox). No hi ha cap espai per deixar buit, cap centímetre de recompte a regalar a la Guàrdia Urbana, cap vot que per miserable i equivocat que sigui no pugui sumar a favor. La feina política, o la negociació si ho volen circumscriure al moment actual, només serà fructífera si hi ha algun batec que precisament transcendeix la política i la negociació. Delegar-ho tot en la política és massa fàcil; delegar-ho en l’escepticisme o la tristor, però, encara ho és més. La política té canvi, la depressió col·lectiva pot ser irreversible.
El que més destaco de les invitacions de Dolors Feliu a una possible quarta llista és que Junts no ha badat boca. No sé ni vull entrar a debatre si això convindria o no, si hi ha espai o no, perquè fins al 2025 pot passar de tot i no vull prejutjar les opcions de ningú. Em limito a apreciar que hi ha espai dins l’imaginari, i això ja és suficient. Espanya té gravat dins del seu imaginari que podem tornar-ho a fer, i d’aquí no els treus, i tenen tota la raó. De la mateixa manera, l’important no és si hi ha quarta llista, sinó que els partits percebin un avís, un recordatori permanent (i, si pot ser, mínimament sòlid i creïble: si no, no cal ni posar-s’hi). El més determinant no és si una manifestació pot sacsejar les coses, sinó que la manifestació sigui d’una magnitud màxima i d’un abstencionisme mínim, i que es repeteixi el seu èxit cada any malgrat els desacords i les diferències. L’important no és si activem demà mateix la DUI, l’important és saber si hi ha gent encara disposada a defensar-la en cas que es reactivi o se’n torni a produir una. La resposta és que sí, però és que ni tan sols cal saber-ho del cert: només cal intuir-ho. Intuir, al cap i a la fi, que no estem sols i que hi ha sempre una alternativa.
L’important no és si activem demà mateix la DUI, l’important és saber si hi ha gent encara disposada a defensar-la en cas que es reactivi o se’n torni a produir una
Per tant els analistes poden teoritzar sobre si hi ha espai o no hi ha espai, que jo crec que ara mateix ni de lluny, però tenir-ne la certesa és del tot irrellevant: l’important és que tot pugui canviar de cop. Per això, deixant de banda l’actitud paternalista d’ERC, jo destaco que Junts no ha expressar cap crítica sobre la idea. No perquè li agradi, és clar, sinó perquè a qualsevol negociador li interessa deixar clar que la seva causa té un possible relleu encara més difícil de domesticar. No tenir alternativa, no tenir cap altra alternativa que pactar, ja hem vist que és la veritable estratègia fracassada. Per això ara mateix la quarta llista de Puigdemont es diu Puigdemont amb les mans lliures. Vostès mateixos: amb qui prefereixen haver de parlar?
Quan llegeixes la sentència contra Miquel Buch i Lluís Escolà (que recorrerem, evidentment) t’adones que, més enllà dels fets provats o precisament per l’absència d'aquests, hi ha una persistència en torpedinar la política per part de la judicatura espanyola i que el perfeccionisme, la pulcritud jurídica, els és ben igual. No busquen la veritat tècnica, sinó deixar meridianament clara un actitud. De la mateixa manera, quan el PSOE parla d’encaixos i de plurinacionalitat però no admet cap altra autodeterminació que la de gènere, el que marca no són les línies del text de cap Constitució sinó la seva actitud fèrria al respecte. També ho era fins ara amb les amnisties, i ara resulta que les excuses tècniques no existien i es pot considerar la iniciativa. L’actitud de l’altra banda, en aquest cas la de l’independentisme que representa Puigdemont, els condiciona. I per cert: si prospera aquesta iniciativa, serà alguna cosa més que passar pàgina. Serà sobretot començar a llegir, a escriure, la pàgina següent. Per això Aznar crida a sortir al carrer. Perquè, encara que de vegades no ho sembli, aquest tema està tocant el moll de l’os. I és que allò que trobem a la pàgina número dos ho marca sempre el to, l’argument i evidentment l’autor de la pàgina u.