L’acord de claredat plantejat per Pere Aragonès és una manera més de passar l’estona per intentar arribar al final de la legislatura el 2025. Com ho pretenia ser la idea del pacte fiscal amb què Artur Mas va accedir el 2010 a la presidència de Catalunya i que volia que li durés fins esgotar el mandat el 2014. Però al 129è president de la Generalitat el tret li va sortir per la culata i el 2012 va haver de plegar veles i córrer a convocar noves eleccions si no desitjava que l’inesperat clam popular en favor no del pacte fiscal, sinó de la independència, li passés pel damunt. I al 132è president de la Generalitat va camí de succeir-li una cosa semblant amb una proposta —la que el Canadà ha fet servir per barrar el pas del Quebec a la secessió— que neix caducada i condemnada al fracàs. Sobretot perquè per tancar un acord, per acordar el que sigui, cal més d’una part, i ara com ara ERC està asseguda tota sola en una taula de diàleg imaginària a l’altra banda de la qual no hi ha hagut mai ningú. Un i altre han pogut i podran fer bullir l’olla tant com vulguin, però no arribaran mai a bon port.

Té cap sentit fer plantejaments d’aquesta mena a aquestes alçades del partit que Catalunya disputa amb Espanya per mirar de veure reconeguda la seva identitat nacional i aconseguir un grau notable de llibertat? La veritat és que no. Després de més de tres-cents anys de persecució, de repressió de tota mena, de prohibició de les senyes d’identitat, de maltractament de la llengua, de menysteniment de tot el que fa olor de català, de rebuig de qualsevol iniciativa per resoldre el conflicte polític, propostes que l’únic que prevegin sigui l’entesa amb Espanya resulten tan inútils com desfasades, perquè durant tot aquest temps Catalunya s’ha afartat de fer-ne i sempre ha rebut la negativa com a resposta. Després de més de tres-cents anys de provar-ho, és una via esgotada, morta de fet. Per tant, tornar a insistir en el mateix quan el resultat és conegut de sobres no porta enlloc i parlar encara ara de referèndum pactat amb l’estat espanyol és talment un oxímoron. És, en tot cas, una pèrdua de temps que només és útil per greixar la batalla partidista entre els participants de la comèdia.

Catalunya podria declarar la independència invocant la violació massiva i flagrant dels seus drets

Durant aquests tres segles el poble català s’ha més que carregat de raons per emprendre el camí que més li convingui, un cop constatat a bastament que l’anomenada “senda del diàleg” no serveix i que amb Espanya és impossible acordar-hi res. Arribats en aquest punt, l’única sortida viable és tirar pel dret. Això vol dir proclamar la independència i, sobretot, aplicar-la i defensar-la. I com es fa després del sonat fracàs de l’octubre del 2017? El dret internacional identifica tres situacions en què els pobles poden invocar el principi de lliure determinació per assolir-la: la dels pobles colonitzats, la dels pobles annexionats per conquesta, dominació estrangera o ocupació, i la dels pobles oprimits per la violació massiva i flagrant dels seus drets. El mateix Govern espanyol, en un informe del Ministeri d’Afers Exteriors publicat el 17 de maig del 2014, quan el dirigia José Manuel García-Margallo, reconeixia aquesta realitat: “El defendido derecho de separación como plasmación del principio de libre determinación de los pueblos tan sólo cabe en supuestos de situación colonial (proceso descolonizador), pueblos anexionados por conquista, dominación extranjera u ocupación (países bálticos tras guerra fría) y pueblos oprimidos por violación masiva y flagrante de sus derechos (Sudán del Sur o acaso, para algunos, Kosovo)”. Els contraris a la independència sempre han sostingut que l’autodeterminació, reconeguda per la Carta de les Nacions Unides i desenvolupada per la successiva legislació internacional que en tots els casos ha estat assumida per Espanya, és un principi que només fa referència a les colònies i que, en conseqüència, no és aplicable a Catalunya, en la mesura que no n’és, de colònia, ni es tracta tampoc d’un país ocupat, perquè forma part d’un Estat teòricament democràtic.

És molt discutible que Catalunya no pugui ser considerat un país ocupat i annexionat per dret de conquesta des del 1714 i que, fruit d’això, de llavors ençà hagi estat sotmès a un tracte absolutament colonial. Però tot i admetent que els dos primers supòsits no se li poguessin aplicar, el que no ofereix cap mena de dubte que li escauria com anell al dit és el tercer. O el que és el mateix, Catalunya podria declarar la independència invocant la violació massiva i flagrant dels seus drets, que, a més de ser el que ha sofert sistemàticament durant aquests més de tres-cents anys, és el que s’ha palesat i es continua palesant molt gràficament des del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 fins ara a través de l’existència de presos polítics, exiliats i milers de represaliats anònims i de la persecució policial i judicial, en definitiva, de tot el moviment independentista. Ser precisament un poble oprimit per la violació massiva i flagrant dels seus drets és el que han invocat alguns dels últims estats que s’han independitzat, com ara el Sudan del Sud o Kosovo, i que els ha estat reconegut internacionalment (Espanya no ho ha fet justament per no establir cap precedent per al cas de Catalunya). I la pregunta és per què Catalunya no podria fer el mateix, i més tenint a favor seu el resultat d’un referèndum que ho avala i una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que, per primera vegada, introdueix el concepte de vulneració de drets a “un grup de persones objectivament identificables”, que en la pràctica equival a un reconeixement dels catalans com a minoria nacional?      

Doncs bàsicament perquè avui Catalunya no té una classe política que estigui per la labor de fer-ho. És més, en aquests moments els partits mal anomenats independentistes no tan sols juguen a la contra del moviment independentista, sinó que fan esforços ingents per deslegitimar el referèndum del Primer d’Octubre, i la Generalitat, des de les eleccions del desembre del 2017 imposades per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i en què ERC, JxCat i la CUP van participar sense cap mena de complex, és en mans d’un Govern de Vichy —primer format per ERC i JxCat i després només per ERC— que administra la colònia d’acord amb els interessos i els designis de la metròpoli. No és estrany, en aquest context, que un català se les vegi negres per explicar de manera congruent a uns amics escocesos com és possible que havent guanyat tan clarament el sí al referèndum Catalunya encara no sigui independent, segons relatava fa uns quants dies el ciutadà X a les xarxes socials.

Que Pere Aragonès incorpori un dit consell acadèmic que ha de ser l’encarregat d’establir el contingut del seu acord de claredat personatges com Astrid Barrio, contrària no tan sols a la independència —posició perfectament legítima—, sinó a la celebració mateixa d’un referèndum, i altres suposats experts sense experiència és sens dubte tota una declaració d’intencions que aclareix de manera diàfana com darrere de tot plegat només s’hi amaga la voluntat de devaluar i limitar l’exercici del dret d’autodeterminació. Invocar la violació massiva i flagrant dels drets per accedir a la independència no té res a veure, certament, amb un acord de claredat, però és, en canvi, una proposta alternativa ben clara, més que l’altra.