Quan alces la mirada, no et queden dubtes que la Sagrada Família s’ha d’acabar. Barcelona no té monuments d’alçada, gratacels gegantins, torres Eiffel construïdes durant les exposicions, ni tan sols grans palaus versallescos o grans avingudes imperials. La Sagrada Família per si sola deixa clar a tothom i eternament que no som una capital de província, que sabem fer més coses que eixamples quadriculats i que aquí també sabem culminar les coses (serveixi, de passada, com a recordatori d’allò que no pot tornar a passar quan es proclama una DUI). Alçant la mirada i no mirant a terra, o al mòbil, s’entén que en una ciutat tan maltractada i reprimida (quan no eren les ciutadelles, eren les muralles o els plans urbanístics imposats) busqués la manera de fer-se notar. Ho va haver de fer Gaudí per la via religiosa, sap greu, Barcelona no és Nova York i els privats no hi construïen gratacels. Vet aquí que amb la visita del Papa, si Lleó ha alçat realment el cap i no ha fet com Omella, que ens mira per damunt de l’espatlla, deu haver vist estelades als balcons. Però també un temple que gairebé és una bandera nacional, i una capital de país (amb la Moreneta de patrona) que no es conforma a ser rebaixada, vulgaritzada i espoliada.
El missatge del Papa instant els barcelonins i els catalans a ser “constructors d’unitat” no queda clar si es refereix només a la integració dels nouvinguts (o a l’acceptació de la diferència, estil Lennon o Clinton) o bé a dictats més tèrbols i omellans. En tot cas, podem descartar que es referís a la unitat de l’independentisme, tan deixada de la mà de Déu. El que m’amoïna del missatge, sens dubte benintencionat, és que les paraules “unitat”, “pau” i “concòrdia” s’han fet servir tantes vegades per colar el feixisme sota la porta que només puc fer que posar-me alerta. Gaudí va patir la dictadura de Primo de Rivera, en part, gràcies a les promeses del dictador de posar fi al pistolerisme; d’altra banda, de nou, tan present avui a la ciutat. En nom del retorn a l’ordre, molts burgesos i catalanistes es van abraçar a la solució policial, de la mateixa manera que és el 1929 que Cambó (ja massa pervertit pel conservadorisme) escriu Per la concòrdia —tan invocat per personatges com Mariano Rajoy— i que comet el pecat que abans esmentava: tocar tant de peus a terra que ja no s’alça la mirada. Hi ha el pecat d’omissió, Sa Santedat. Mirar cap a una altra banda, en diem. Ometre els conflictes, no abordar-los, menystenir les causes justes en nom de l’ordre i de la pau, no fa un món més pacífic, sinó més tirànic. Una concòrdia artificial i imposada acostuma a aguantar poc i, com deia Gaudí (segons Isidre Puig Boada): “Els militars diuen ‘El pueblo lo que quiere es una dictadura ilustrada’. Ni il·lustrada ni sense il·lustrar, perquè una dictadura serveix un moment, però no pot durar; una dictadura és un pont entre dues solucions de govern i la gent, en els ponts, no hi viu: hi passa, només”.
Es pensen que dissimular la radical catalanitat de Gaudí farà que aquest vessant de la seva obra s’oblidi
Si alcem la mirada, potser veurem que ens trobem en una mena d’aquests ponts, d’estadi d’interregnes, on ningú no sap qui mana i on, per això, els autoritarismes reclamen el seu lloc. Fa gairebé deu anys que no hi ha un acord polític, jurídic i social entre Catalunya i Espanya, i en fa més de trenta que la Constitució espanyola ha quedat del tot obsoleta. És normal que tot s’agiti, sobretot tenint en compte també els vents d’Europa i dels Estats Units, on també hi ha una enyorança clara de l’ordre. Els uns, perquè consideren que el wokisme ha anat massa enllà. Els altres, perquè, desacreditada i humiliada l’ONU, busquen una entitat supranacional superior que posi pau en el nou ordre i només en l’Església catòlica troben un pare superior a qui abraçar-se.
La pregunta clau és, per tant, qui determina el nou ordre i, sobretot, quin nou ordre serà. El de la gent davant les urnes o el dels piolins, en definitiva. Gaudí mor durant l’època embrionària del feixisme (Palau de la Música i Barça clausurats), però també enmig dels despropòsits de l’anarquisme. I, malgrat tot, la seva proposta de temple no és cap pont provisional per ignorar els conflictes, sinó un lloc sòlid, perdurable, on provar de resoldre’ls i on viure-hi. Per això ara se’l proven d’apropiar tots, fins i tot els castellans, els laics i els socialistes: es pensen que dissimular la radical catalanitat de Gaudí farà que aquest vessant de la seva obra també s’oblidi. Com l’1-O. Però només cal alçar la mirada: el temple està culminat, com una metàfora de la pàtria per culminar, i ens sobrevola constantment. Poden ignorar-lo, però no poden desmuntar-lo. Ni, encara menys, fer-lo invisible, ni tot el que representa. I és que els temples, com les veritats, no es poden interpretar a conveniència: només es poden veure o no veure.