La candidata de Comuns Sumar, Jéssica Albiach, ha demanat que PSC, ERC i CUP es comprometin a pactar només amb forces progressistes, és a dir, entre ells, segons la seva pròpia definició de quins són els límits del concepte. Pensava que em posaria molt contenta que determinats partits polítics deixin d'emprar per a ells mateixos l’etiqueta de l’esquerrenitat, però no és així. He dit moltes vegades que dir que ets d’esquerres, o voler ser d’esquerres, no és un desig o una mera declaració, t’han d’avalar els fets, i ara ja fins i tot les teves pròpies paraules —afirmacions i desmentiments, però també els silencis i les omissions— sobre aspectes polítics clau de la nostra vida en societat.
He entrat a la notícia perquè m’ha sorprès veure al titular el canvi de la nomenclatura oficial fins ara —d’esquerres en general, i amb diferències sobre de “més esquerres” en particular— per la nova denominació, que pot ser moltes coses, però nova, en el sentit de no usada, de cap de les maneres; de creació recent, tampoc, i d’abast trencador —deixem per a altres segles les revolucions—, encara menys.
La bandera del progressisme té molts forats, i no m’agrada la paraula per aquesta i altres raons
De fet, és possible, en aquest cas —parlo no només de la candidata, sinó de la formació en el seu conjunt, perquè en els partits es va en ramat— s’hagi passat al progressisme per evitar posar en boca seva la paraula esquerra o alguna deriva de la mateixa que pugui tenir efectes no desitjats en campanya política per les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig. No m’estranyaria que alguna intel·ligència artificial —o humana, però formada i alimentada de la mateixa manera— hagi arribat a la conclusió que fer sevir el mot pot portar les i els electors a un univers diferent del seu, que pot fer augmentar directament els bons resultats d’algun, o fins i tot, més d’un, dels partits polítics rivals als pròxims comicis.
I això té tot el sentit, que no ho vulguin, tothom es presenta per guanyar, però el que a mi em preocupa és que em sembla que anem de retrocés en retrocés més gros. Certament, el concepte és prou vague perquè hi càpiga tot, i sembli que en queden fora menys coses; però en tot cas, ja seria hora que tinguéssim clar que el que en altres moments històrics semblava un gran què no ho ha estat; ans al contrari. Per tant, la bandera del progressisme en té molts, de forats, i no m’agrada la paraula per aquesta i altres raons, però menys compro el concepte segons qui el defineix. I en tot cas, no és progressista qui s’asseu amb els poders fàctics, no és progressista qui els respecta i fa la genuflexió davant d’ells i tots els seus privilegis; menys encara si quan convé són precisament els que us asseuen a la cadira.